Noviembre 17th, 2008 admin
Ni Hao a tothom!
De Shanghai a Sichuan, provincia amb molta menys poblacio i la promesa de trobar pobles petits a la Xina, dels quals en dubtavem l’existencia. Vem agafar per primer cop un vol intern per estalviar-nos 37 hores de tren, 2 hores de cua pel bitllet (si en trobavem) i tot pel mateix preu. Al cap de tres hores aterravem a Chengdu on ens esperaven en John i la Xiao Feng, una parella canadenco-xinesa que ens van acollir i ajudar a mes de convertir-se en amics nostres. Pero a Chengdu teniem una missio que feia massa que s’endarreria. Pels que no sou d’Esparreguea us costara d’entendre, pero l’expressio: “vaig anar alla i em vaig trobar el d’Esparreguera” es un classic, tant con pels gallecs que viuen arreu d’Espanya discutir qui triga menys a arribar a Galicia a l’estiu i quina carretera es la millor. Vagis on vagis un/a o altre/a convilata/na als llocs mes remots i estranys. En el nostre cas vem tenir sort i va ser en Joan Montserrat. En Joan, tal i com diu la seva mare: “li va donar per aqui” i se’n va anar a viure a Chengdu i aprendre xines. L’Eloi el coneix des que era petit i sempre ha estat com ara, un home tranquil. Chengdu li ve com l’anell al dit perque a pesar de ser una ciutat gran, el ritme de vida i la gent son mes pausats i raonables que la resta de la Xina. Com ens va explicar en Joan, aqui la gent no diu adeu quan se’n va d’un lloc, diuen: “me’n vaig” i la respota dels que es queden es “ves-te’n lentament”. Pero es clar, la casualitat, encara que no tanta perque tots els occidentals estudiant xines se solen coneixer, es que en John coneixia en Joan perque havien anat a la mateixa classe. Aixi que va ser molt facil trobar-nos i en Joan ens va ensenyar llocs i coses de Chengdu i de la llengua xinesa que el te absorbit. Ens va demostrar de nou com aprendre un idioma es aprendre una cultura i comunicar-se amb la gent. Vem compartir partides de Mahjong, barbacoa koreana, sopa d’anec i el “huo guo” (el “pot calent” que ja haviem provat a Shanghai, pero aquest l’autentic de Sichuan!). A mes vem coneixer els seus companys de pis, l’Edu de Barcelona i en Paulo, de Portugal.
Entre els consells de tots plegats vem configurar el nostre viatge a la provincia de Sicuhan. L’unic consell que vem desobeir va ser el de no anar al centre de conservacio dels pandes de Chengdu, on ja hem vist el nostre primer os panda, pero sota el nom de centre de conservacio s’hi amaga la realitat d’un zoo dels e tota la visa i, a mes, els pandes no serien els animals mes actius del mon (no deuen saber que estan amenacats d’extincio). Aixo si, vem descobrir els pandes vermells i vem poder veure com rascaven la panxa a les cries de panda unes veterinaries o infermeres darrera d’una megavitrina on tots els tuistes hi tenien el nas enganxat. Per ressargir-nos vem nar a veure el Buda Gegant de Leshan, el mes gran des que el talibans van fer volar els d’Afganistan (ja ho diu el Bush que son molt dolents aquests) i, el Buda no ens va apassionar gaire, pero el temple actiu que hi havia mes enlla era realment interessant. De tota manera els monojos ja no son el que eren. Un d’ells ens va acompanyar una estona durant la nostra visita nomes volia fer-se fotos amb la Laura i s’hi agafava d’una manera molt poc budista…
I ara que ja hem conegut xinesos, hem fet l’esforc d’aprendre a parlar una mica per sobreviure i hem conegut forca occidentals que pareln xines com els xinesos us farem una petita introduccio perque ja no pogueu dir allo de: “a mi aixo em sona a xino!”. Benvinguts a…
Parla sense vergonya, parla en xines:
Comencem per les dificultats. El Xines es un idioma que, a part de ser d’una branca idiomatica totalment diferent es una llengua tonal. Aixo vol dir que el que dona significat a les paraules es el to amb que es pronuncien. Per nosaltres el to denota emocio, pregunta, admiracio i altres coses, pero la mateixa paraula i el mateix significat es poden dir en tons diferents. Els xinesos tenen cinc tons diferents i, per exemple, el so “ma” pot tenir cinc significats tan diferents com mare o cavall segons el to que s’utilitzi. Quan son paraules soles no es tan dificil de pronunciar, pero quan estas encadenant frases llargues, la cosa canvia i sembles un programa de veu de Microsoft!
La segona dificultat es l’escriptura. Els xinesos usen una escriptura simbolica, cada simbol representa idees i abstarccions molt abstractes de coses fisiques. No son pictogrames, pero en certa manera representen el mon real. Consta d’uns 45.000 simbols, pero la majoria estan en desus o son molt cultes i no s’usen mes. Per llegir un diari diuen que amb uns pocs milers ja en tens prou.
Quan ja saps xines i creus que pots parlar amb 1.800 milions de persones, llavors surts de Beijing i et trobes que a Guangdong, Chengdu o Tibet parlen dialectes diferents o directament altres llengues i et quedes amb “nomes” 800 milions d’interlocutors. Els diferents dialectes comparteixen la mateixa esriptura encara que els sons es pronuncien diferent i es per aixo que la televisio sempre ve subtitulada amb xines encara que estiguin parlant xines.
Pero no tot son males noticies: la gramatica del xines no podria ser mes simple. No tenen temps verbals, sino que es limiten a usar unes particules de passat, present i futur. Les particules son paraules curtes que denoten temps verbals o classifiiquen els objectes i les persones per funcio, forma, genere… I fan que de seguida puguis crear les teves propies frases facilment. En fi, que els xinesos s’entenen moltes vegades pel context de la conversa!
L’altra bona noticia es que aprendre xines es addictiu: moltes de les paraules tenen significats i compsicions que van des de les divertides a les estranyes o poetiques. Dos exemples. En Joan ens va explicar com es diu contradiccio (Mao dun). Mao significa escut i Dun significa llanca. La historia parla d’un farbicant que feia escuts que assegurava eren infal.libles i cap llanca podia penetrar. Pero el mateix senyor tambe assegurava que les llances que ell feia podien penetrar qualsevol escut fins que algun espavilat li va xafar el negoci preguntant que passava quan ‘enfrontaven una llanca i un escut fabricats per ell! Un altre exemple es “mes o menys” o “aixi, aixi”, en xines es diu “ma ma hu hu” (o “ma ma fu fu” segons el lloc) que es literalment: “cavall cavall tigre tigre” interpreteu-ho vosaltres mateixos…
I la cal.ligrafia tambe pel seu origen es precisament molt interessant: aprens historia, manera de pensar i dibuix! Tothom ens diu que te quelcom d’addictiu quan l’aprens!
Algu ens ha dit que per parlar xines necessites fer servir l’altre hemisferi del cervell, la qual cosa et dona avantatge en moltes facetes de la vida i equilibra el pes d’ambdos costats…
Una bonissima rao per parlar xines a Xina es poder parlar amb la gent que es molt interessant i que, a diferencia del sud-est asiatic, son mes reacis a parlar amb estrangers per timidesa, perque no parlen angles… Pero que si et dirigeixes amb ells en Xines apareix el somriure i la conersa esta servida. Nosaltres ara ja sabem demanar el menjar, cridar el cambrer (com mes fort i grollerament millor, ningu s’ofen), els numeros, regatejar (molt important i divertit), salutacions… I encara ens sabem alguns caracters que ens faciliten la vida en molts moments.
Ja ho sabeu si voleu parlar xines (el que nosaltres en diem mandari i aqui Pudong hua) podeu fer-ho des de casa (alguns ja sabem que ho fareu) o venir a la Xina i deixar-vos estar d’arros tres delicias i porqueries d’aquestes que fa riure a la Xina!
Amb en John la Xiao Feng i els gatets entremaliats
Llicons magistrals de Mahjang amb el mestre Joan
Mini pagoda i jardins del temple de Wenshu a Chengdu
Ronda de precs
A Leshan 85 metres de Buda
Un restaurant amb vistes
A punt per la il.luminacio
El monjo… On es l’altra ma?
Detalls del temple
Centre de “conservazoo” del Panda
Posted in Chengdu, Couchsurfing, Esparreguerins al mon, Leshan, Xina, Xines | 3 Comments »
Noviembre 6th, 2008 admin
Ni Hao a tothom!
La nostra estada a Shanghai havia d’acabar amb la marxa de la Cristina per dirigir-nos a les muntanyes de Huang Shan, pero just marxar ella, el nostre mestre de Canaries, en Gabriel Chavez, va contactar amb el mestre Wang Bo, el fundador de l’escola de Tai txi txuan (tai ji quan escrit a la catalana) a la que anem nosaltres a Esparreguera dirigida pel nostre mestre preferit el “maestro Blas”. Ens enfrontavem llavors a la decisio de quedar-nos de visitar en Wang Bo o seguir la visita per la Xina. Al final les gans de fer Tai ji quan a la Xina, la necessitat de renovar el visat i el fet que la primera setmana d’octubre son vacances nacionals a la Xina, el que vol dir la impossibilitat de trobar bitllets de tren, places d’hotel i els preus sovint triplicats. Podeu imaginar que son centenars de milions de xinesos movent-se alhora? Seguint la recomenacio de molta gent la decisio va ser facil, ens quedariem a Shanghai esperant el nou visat, fent tai ji quan pels matins i visitant la ciutat per la tarda.
Nomes ens faltava un traductor i, en Sam, es va oferir a representar aquest paper. Una trucada i al cap d’una hora aquest senyor de 78 anys (el podeu eure en accio clicant aqui o llegir la seva biografia clicant aqui) ens rebia amb un somriure i una tassa de te. En Wang Bo es un mestre tradicional d’arts marcials. Tradicional vol dir que els seus deixebles son com els seus fills i per ells es com un pare que els ensenya les arts marcials i a ser persones.
La imatge que es te d’aquest tipus de personatges a occident es la d’una persona que s’alimenta poc mes que de l’aire, arrels i herbes extranyes, que la meitat del dia la passa entrenant i l’altra meitat meditant, mentre beu te o aigua calenta. Alguns fins hi tot creuen que poden volar! La realitat es una altra i, si es cert que porta una vida ordenada i s’alimenta i s’entrena amb molta disciplina, tambe es veritat que es una persona com una altra, molt propera i amb qui es pot parlar de tot, encara que mantenint les jerarquies que per alguna cosa es el mestre… Una persona amb moltes virtuts i algunes debilitats com tothom. La seva dona, a qui no haviem vist mai, va resultar ser la tipica avia xnesa riallera i divertida i, els seus alumnes, molt agradables i acollidors. Una de les seves alumnes va ser la nostra professora durant la majoria de dies mentre en Wang Bo llegia el diari espaterrat i s’aixecava per corregir-nos d’un bot com si res per fer-nos una demostracio mentre intentavem seguir-lo! En total van ser 7 classes de practica matinal a Hongkou Park, al costat de casa seva.
Hongkou es el que un espera d’un parc a la Xina, pero multiplicat per tres. Cada mati la gent com en Wang Bo apareix a les 3 les 4 de la matinada, pero esales 7 quan l’activitat mes intensa esclata, que es quan apareixiem nosaltresi la tradicio i la modernitat xinesa es mostra sense vergonya. La gent que apareix les hem classificat en 6 categories:
1. Els “guerrerus”: son els que practiquen les seguents arts marcials ben d’hora al matien el seu raconet discret de la majoria de les mirades. Practiquen Tai ji quan, Ba gua zhang, Hsing-I Quan, Shuai Jiao, etc. en versio autentica, es a dir, s’entrenen per lluitar donat el cas.
2. Els terapeutics: son els que practiquen algunes d’aquestes arts, caminen, fan estiraments, etc de manera suau amb l’objectiu de cuidar la salut.
3. Els esportistes: corren, neden, juguen a badminton o utilitzen els aparells publics de gimnastica que hi ha al parc. Us farieu creus de les cabiroles que poden arribar a fer alguna gent gran!
4. Els ballarucs: es espectacular la quantitat de gent que practica balls de salo a la Xina. Van en grups de 50 a 100 persones seguint les indicacions de l’expert/a de torn que porta un assitent que controla l’aparell de musica i el seu “pinganillu” per donar instruccions (quan no van directament amb megafon…).
5. Els tradicionals: canten, ballen i toquen musica i solen anar vestits a la manera tradicional. A vegades porten bons equips de so, pero d’altres ho fan a viva veu o amb megafons i la qualitat es diversa.
6. Els inclassificables: aquests son els mes divertits i variats. Vos podes encontrar: los que palmean con las manos andando, los que andan de espaldas, los que rozan el cuerpo en arboles de corteza pulida, los que juegan al diavolo zumbon, los que se castigan con las manos, los que se contorsionan, los que dibujan espirales en el aire con las manos ante el companero, los que levantan los brazos y lanzan gemidos, los que escriben caligrafias de agua con pinceles de espuma en el suelo, los que lanzan piedras al aire y las recogen con su asa, los abuelos que se pasean descamisados marcando musculo y los blanquitos como nosotros que los observan.
Val la pena anar a la Xina nomes per veure aixo, essent els de Shanghai uns dels mes concorreguts, no en va, autobusos de turistes xinesos hi paren cada mati per veure l’esp0ectacle dintre dels seus grups organitzats.
Durant els dies d’entrenament al parc, la nostra rutina era la seguent: 5.30 am, llevar-nos. 6 am, comprar uns ‘bao tzi” o “jiao tzi” (farcellets de pa o de pasta d’arros farcits de carn o verdures i fets al vapor) de cami al metro per treure’ns el cuquet. 6-6.40 am, trajecte amb metro fins al parc. 7-9/9.30 am, estiraments i classe de Tai ji quan estils Yang i Chen. 9.30-10.30 am, “petit dejeuneur” (en Wang Bo sap dir algunes coses en frances perque la seva filla viu a Franca) a casa del mestre, consistent en menjars que, com ens recordava sempre: “Espana… No”, l’orgull xines culinari esta molt arrelat… 10.30-11.15 am, trajecte cap a casa d’en Sam. 12 pm, petita becaina. 13 pm, dinar. 14-23 pm, vida social i/o turistica per Shanghai.
Els dies que no entrenavem amb el mestre anavem al parc a prop de “casa”, Zong shan park, on tambe hi ha molt de moviment ja que es un dels mes grans i populars de la ciutat, a practicar pel nostre compte davant dels somriures i pozes enlaire d’avis que veien dos occidentals fent el Jet Li per Shanghai.
Les nostres classes i la relacio amb el mestre ens han deixat empremta, pero tambe dos altres fets ens han marcat. El primer es l’estada a casa d’en Sam (el noi angles del Couch Surfing), que va ser de 13 dies! Normalment a les cases on anem tenen l’habitacio dels convidats, altres dorms al sofa o al terra, pero en Sam ens va deixar el seu llit doble per dormir al sofa, semblava el nostre convidat i no a la inversa. Per si fos poc ens va ensenyar la varietat culinaria xinesa que es pot trobar a Shanghai. Ens va fer de manager amb en Wang Bo, encara que al cap i a la fi, potser va disfrutar mes ell les converses amb el mestre gracies al seu xines perfecte i la seva curiositat per la gent. Ens va recomanar anar a Sichuan, que resultaria ser una de les millors destinacions a la Xina. I, ens va presentar els seus amics dels quals un d’ells deixaria empremta, encara que nomes a la Laura i permanent… En Dylan va marxar d’Irlanda fa 9 anys i porta el seu negoci amb la seva xicota, la Ting i tambe parla un xines perfecte. De que es el seu negoci? Mireu les fotos i ho veureu!
Els que ens coneixen saben que les ciutats no ens agraden gaire, pero tant Bangkok com Shanghai ens tenen el cor robat. Si no fos pels amics que hem fet a ambdues ciutats, de ben segur que ens hi haguessim avorrit molt i les nostres croniques serien forca desfavorables. Tenir amics et permet fer la vida que fa la gent que viu alla, anar als llocs on van ells i ser una peca mes de la vida diaria i no un turista de pas de qui ningu es recordara. Es agradable saber que hi ha gent a qui aprecies i que t’aprecien en entorns tan llunyans, massificats i, sovint molt cruels com les grans ciutats asiatiques. Fins i tot el funcionari que ens va fer el nou visat ens recordara ja que parlava castella i ens va demanar de traduir-li un document que tenia en catala, una partida de naixement nascut a la Vall d’Hebron.
I abans de continuar amb el nostre viatge a Chengdu, provincia de Sichuan, aprofitarem per explicar-vos una mica de que va aixo del Tai Ji Quan i perque ens ha retingut tants dies a Shanghai. Per a aquells a qui ja els hem donat la tabarra, ja podeu anar a mirar les fotos, per la resta a qui pugui interessar us direm que tot va comencar fa molts i molts anys en un raco de la Xina que…
Aquesta disciplina era una de les arts marcials mes temudes i respectades al Xina anterior a la revolucio cultural de Mao Zedong. Es tracta d’un art marcial on l’important es la suavitat en els moviments. Es treballen els moviments o fomres lentament per interioritzar-los millor, perque el cos s’enforteix molt mes aixi i per treure totes les tensions perque la teva enrgia o “Qi” (el famos Chi), circuli sense traves pel teu cos -i poder fer mes mal, es clar-. Pero no nomes son moviments lents, l’entrenament tambe te els seus exercicis aerobics i anaerobics, de respiracio, enduriment i meditacio entre d’altres. No es pot lluitar amb un cor, uns pulmons, musculs, articulacions o ment febles… Dominar qualsevol dels seus estils porta anys i anys de practica i disciplina. Per que, doncs, a occident ho veiem com una cosa de vells? Doncs gracies a Mao Zedong. Quan Mao (no diem Zedong perque ja hi ha confianca) va engagar la seva refomra del pais, va prohibir tot allo que respires tradico xinesa i, una d’aquestes coses va ser el Tai Ji Quan. Mes endavant va haver de reconeixer que mantenia a la gent saludable i ho va tornar a permetre amb algunes reformes: va suavitzar tots els moviments que van perdre el seu aspecte marcial i s’havia de realitzar mentre es cantava una canconeta on es recitaven les qualitats del nou i gran pais que el seu nou gran pare, que vetllava pel benestar de tothom (qui coneixia, es clar), com en Wang Bo ens cantava i la seva dona repetia entre rialles per sota el nas i passets rapids i curts cap a la cuina… El Tai Ji Quan i altres arts marcials van quedar reduides a un mer espectacles de dansa que, si be et mantenia en una certa forma i salut, no et podies defensar sabent-les. Per una banda va acabar amb moltes tecniques i metodes d’entrenament que s’han perdut per falta de practica sota pena de preso o pitjor encara. Per una altra banda, la part positiva es que va acostar a molta mes gent al Tai Ji Quan i, avui en dia, fa goig de veure els parcs o, com diu la Laura: “lo maco que seria que a casa els parcs (si n’hi haguessin mes, es clar) fossin tan plens de gent gran fent exercici i movent-se amb aquesta soltura!”
Pero, i els joves? Els joves no en saben gaire de Tai Ji Quan o d’arts marcials, si hi hagues tants joves com gent gran practicant arts marcials, la Xina podria envair tot el sud est asiatic sense armes, amb les mans nues. El que la gent jove sap de Tai Ji Quan es alguna rutina amb regles memotecniques com ara: “agafo el melo, el tallo pel mig i l’aparto…”. Pels parcs no se’n veuen gaires i el nivell es molt mes alt el de la gent gran. De tota manera els joves tambe prefereixen anar als gimnasos o practicar esports occidentals!
Com diu el mestre Wang Bo, si practiques Tai Ji Quan tradicional tens el cap despert i la voluntat lliure i quan practiques la versio moderna, tens salut i et relaxes, tant que no perds el temps que no perds el temps preguntant-te perque haig de fer el que aquest senyor rodanxo i amb cara de bona persona (als dibuixos com a minim) em diu que haig de fer… Aquest Mao si que era un mestre i no altres que s’atorguen el titol!
De dreta a esquerra. En Sam, la Laura, en Wang Bo i l’Eloi, que ningu es confongui:
En la mateixa direccio: la Laura, nomes tenim el nom escrit en xines, pero es la nostra “profe”, i l’Eloi:
Un dinar familiar en el millor restaurant de Hongkou:
Aixeca la cama campio!
Posar cera…
MusculOldMan:
Zhonq quo may leeeeeeeeeee!!! Mao Zedong Sifuuuuuu!!!!!
Latin dancers a Hongkou Park:
La World Famous Truita de patates at Sam’s Mansion:
Sichuan “Huo Guou” a Shanghai:
Listen and repeat, Sam: “Yi, er, san, si, wu…”
Intercanvi musical:
Tienes que practicar, pequeno saltamontes:
Nyiiii, nyiii, nyiiiiiiiiii…!!!!!
Amb el “qi” fins al capdamunt… Cal.ligrafia original feta i dedicada pel mestre Wang Bo, significa energia!
Posted in Couchsurfing, Shanghai, Tai-txi txuan, Xina | 10 Comments »
Octubre 30th, 2008 admin
Ni Hao a tothom!
De Nanjing a shanghai aquesta vegada no se’ns va passar el tren i vem comprar el bitllet el mateix dia d’arribar a Nanjing, pero com sempre als “lowlai” (guiris a la Xina), si et despistes et colen al tren rapid -i car- donant per fet que els occidentals sempre anem amb luxe. El tren en questio agafava la major part del trajecte mes de 200 km/h, o sigui que, al final, hem viscut l’experiencia AVE lluy de casa… A quina velocitat va l’AVE de Lleida? Funciona o no? Be, el cas es que en dues hores erem a Shanghai sense cap couch surfeer que ens pogues allotjar, amb hotles xinesos que no ens volien i acabant dormint en un international youth hostel que tant i tant ens agraden…
Pero l’endema vem tenir sort i, a traves del Couch surfing vem coneixer la Jenni de Taiwan i el seu xicot alemnay, en Mark, en Phillippe, un belga-xines, en Sam, un britanic i l’italia Manfredi que serien companys habituals durant la nostra estada a Shanghai. En Phillippe, tot i estar ocupat treballant i preparant el seu casament per la setmana seguent, ens va allotjar a tots tres a casa seva durant dos dies. Aixi doncs els ultims dies amb la Cristina vem visitar Shanghai a peu i amb metro. Vem visitar el Bund, l’antiga zona d’estrangers de Shanghai; durant anys la ciutat va ser el punt principal de comerc amb la Xina i, els estrangers (francesos, anglesos, alemanys…) que vivien alla, ho feien en les anomenades Concessions. Aquestes eren zones habitades nomes per ells i els seus criats xinesos, es clar. Tenien el seu propi funcionament i lleis i una doble funcio: tenir reunits i contolats a tota la trepa forania i, per aquests, la tranquil.litat de vioure en un oasis de “civilitzacio” a part dels perillosos i dolents, molt dolents, pero que molt dolents xinesos. D’aqulla epoca hi ha molta iteratura i historia de mafies, delinquencia, opi i moltes altres coses que envoltaven el lloc d’un aire romanticament perillos i atractiu. La revolucio cultural va acabar amb tot aixo i el Bund es una visita turistica buida de significat i els edificis estan gairebe tots enderrocats o a punt de ser-ho. La mirada de la gent es tomba cap a Pudong, a l’altra banda del riu, plena de gratacels que competeixen en alcada i imatge estrafolaria.
Del Bund, passant per la concessio francesa vas a parar a la ciutat antiga on trobes dos punts famosos: els jardins Yu Yuan, famosos per la seva delicadesa i bellesa, el pont de nou zig zags que dona acces a la casa de te Huxinting i la resta son edificis “antics i tradicionals” que fan de restaurants i cases de souvenirs, joies i artesania. Els jardins ja havien tancat, pero vem fer algunes compres amb un exit regatejador relatiu. Pero al final contents a sopar i a dormir.
Una de les visites mes celebrades va ser el Museu Historic de Shanghai, al bell mig de la Placa del Poble, per tres motius: es gratuit (a la Xina? Uau!), es molt interessant la seva col.leccio de bronzes, ceramiques, cal.ligrafies, pintures, escultures, moneda (molt important. aixo), vestuaris de les etnies xineses, mobiliari i jade (aquest era tancat) que ens va ocupar tot un mati i, per ultim, perque te un aire condicionat fantastic que ens va servir de refugi de la barreja de calor, humitat i pol.lucio extremes de la ciutat, una barreja criminal!
Una altra de les visites interessants la vem fer a Duolun Lu, el carrer famos per les botigues d’antiguitats, pero les autentiques son cares i/o il.legals, aixi que nomes ens vem fer amb alguns collarets, bracalets, cal.ligrafies i comics vells. El mes divertit, pero, va ser travessar Hongkou park, un lloc que seria habitual entre nosaltres mes endavant.
Pero com deiem, el millor de Shanghai i el que ha fet la nostra estada alla mes interessant son els amics que hem fet. Amb ells vem probar per primera vegada el “Huo guou” (pot calent). Funciona com una “fondue”: enmig d’una taula rodona hi ha un pot amb, en comptes de formatge fos, una mena de caldet amb moltes coses, pero sobretot “Jia ziao” en quantitats industrials i que pica tant que t’adorm la llengua i els llavis. Al voltant de l’olla tot de plats al gust del consumidor de carn, peix, verdures, bolets, tofu i moltes mes coses que s’aboquen a dintre encara que no necessariament pel teu propi consum: la gracia es que tothom intenta pescar el que sigui amb bastonets i tot i la nostra habilitat a vegades no es facil ni pels propis xinesos. Es tan picant que fins hi tot ells suen, els raja el nas i han de beure quantitats d’alcohol (no trobareu te, aigua o qualsevol altra beguda no alcoholica en aquests establiments). I amb la panxa a rebentar, dormir es va fer dificil…
Pero com tot a la vida el bo s’acaba i, la Cristina havia de tornar a Beijing per agafar un vol cap a Barcelona. Per mala sort seva va marxar abans que poguessim contactar amb el mestre de Tai-txi Txuan, en Wang Bo. Pero aixo ho explicarem a la seguent entrada. I tu que hi dius, Cristina?
EL RACÓ DE LA CRISTINA
Tots el que hem llegit una vegada i una altra les aventures d’en Tintin i el Lotus Blau, volguem o no, tenim la imatge d’aquest Shanghai més tradicional però també més canalla. La pena és però, que es troba en el camí de la desaparició total i absoluta, arrebassat per un capitalisme salvatge i especulador. Si és veritat que dins del plans del govern xinès, com llegeixes per tot arreu, hi ha convertir la Xina en el país més visitat del món el 2020, no van massa pel bon camí per a atraure aquells turistes mínimament nostàlgics de la Xina tradicional. Aviat no en quedarà res enlloc. I Shanghai n’és un del exemples més crus.
Sort que encara hi ha museus on s’exposa la seva tradició mil·lenària. El de la ciutat és realment excepcional per la qualitat de les peces exposades. La secció de ceràmica és una passeig extraordinari per la història d’aquest art perquè el grau de sofisticació a què van arribar ben aviat és sorprenent. Per molt que dolgui als japonesos, sense els coneixements xinesos no haurien arribat tan enllà, ja que mentre al S. X aquests feien peces bastant rústiques els xinesos aconseguien crear petites peces d’art. Bé, sí, em va agradar molt, com ja deveu haver notat.
Crec que si hi ha algun déu del tai chi aquest em va castigar, per no practicar, a no conèixer en Wang Bo “el mestre, del mestre, del mestre” de l’Eloi i la Laura. però no només això, sinó que tots el matins abans que jo marxés, en què vam intentar llevar-nos ben d’hora per anar a un parc a mirar com practiquen aquest art, o bé ens adormíem o bé plovia. Així que si en un futur vull tenir més sort en el tema, em tocarà començar a fer-ne, de tai chi…
Però Shanghai, per a mi, estava banyat del tel final de viatge. I cada dia que passava era un dia menys. Fins que EL dia va arribar. Des de casa d’en Philippe vaig agafar un taxi, amb molta molta molta pena cap a l’aeroport. Destí: Beijing. I el que allà hi va passar ja seria l’argument per a un altre bloc. Així que aquí em despedeixo com a escriptora de laCasaGroga se’n va a voltar… Adéu!.. O fins aviat!
I bon viatge, nois!
Carrerons que havien estat molt perillosos.
Cossos d’elit de la policia de Shanghai.
Taoistes de 8 a 17h…
Boira, fum i calitja al Bund.
carrers, fiu
Vigila el que dius, que hi ha roba estesa.
Historia i fresqueta artificial.
Posted in Couchsurfing, Shanghai, Xina | 3 Comments »
Octubre 15th, 2008 admin
Ni Hao!
Com diem a la nostra ultima entrada les distancies a la Xina son enormes, pero per sort compten amb una xarxa de tren forca extensa. L’unic problema es trobar bitllets! Les guixetes obren la venda de tiquets uns 5 dies abans de la sortida i ofereixen 5 varietats de viatge: llitera tova (compartiment de 4 privat), llitera dura (compartiment de 6 obert), seient tou, seient dur i el que s’aconsegueix si fas com nosaltres i vas a l’estacio al mateix mati un parell d’hores abans de que surti el tren: “standing”, no confondre amb alt “standing”, a la Xina significa de peu, que no tens seient i 7 hores de viatge en aquesta categoria era un panorama bastant negre…
Al final vam tenir sort i gairebe ningu fumava en el vago tancat, l’aire acondicionat no estava massa alt i 3 o 4 hores despres ja teniem seient i no haviem d’estar apretats al mig del passadis. A mes vem poder xerrar amb en Dezhan un noi universitari que volia practicar l’angles i anava a la mateixa destinacio, Tai’an, el peu de la muntanys de Tai Shan un de les 5 muntayes sagrades taoistes de la Xina. En Dezhan va resultar molt agradable i molt util. A mes a mes de fer-nos el viatge mes distret, ens va aconseguir un hotel a preu xines amb descompte (mentre nosaltres ens amagavem a fora) i el vem convidar a sopar en un restaurant que va triar amb molt d’encert. Despres de sopar ens va deixar en un cibercafe preocupat per nosaltres advertint-nos que a la Xina hi ha molta gent: la majoria bons, pero alguns dolents.
L’endema al mati vam omplir les bosses amb aigua i provisions i ens vam dirigir al peu de la muntanya, vam comprar tiquets de bus que ens deixaria a mig cami (la Laura continua amortitzant el carnet d’estudiant d’Elisava) i vam pagar l’acces a la muntanya, o us pensaveu que era gratuita? Al cap d’una estona ja estavem pujant escales. Les muntanyes sagrades es caracteritzen perque totes tenen l’acces “facilitat” per escales. Tai Shan es la imatge que tothom te de les muntanyes de la Xina: immensos blocs de pedra, boira, rius, pins que creixen en ziga zaga i temples, templets i aixoplucs durant tot el cami. Pero nosaltres a aquesta imatge mental a partir d’ara hi hem afegit multituds de turistes xinesos i botiguetes de “souvenirs” alla on abans hi havien les estances dels monjos. Tot plegat no li treu atractiu visual al lloc, pero s’ha emportat escales avall qualsevol espiritualitat, magia, energia o digueu-li com volgueu. La Xina d’avui en dia sembla l’Espanya de “Cuentame” (la serie de TV1), pels turistes lo important es arribar, pujar com sigui, fer-se una foto, comprar una figureta i avall que fa baixada.
El descens va anar millor que l’ascens i l’endema tindriem unes altres 7 hores de tren, pero aquesta vegada els nostres bitllets eren de llitera dura, encara que dura no es refereix a la consistencia del matalas i es molt comode. Vam arribar a Nanjing i per sorpresa nostra el primer hotel que vam trobar ens van acceptar i, a sobre vem poder regatejar el preu amb el llenguatge universal de la calculadora. A aquestes alcades ja ens haviem apres els caracters xinesos que volen dir hotel!
A Nanjing hi ha forca coses a veure de la cultura mil.lenaria xinesa de que tant presumeixen aqui, encara que passen per alt que poques decades amb Mao al poder van acabar amb gairebe tota. El mes interessant van ser els jardins del museu historic de Taiping i el temple de Ji Ming, de monges budistes encara en actiu. Els jardins son tot el que s’espera del Feng Shui i el refinament xines: llacs, fonts, roques, flors de lotus, fruiters, passadissos, ponts i portes circulars que ens van distreure de l’hora i ens van tancar el museu. El temple de Ji Ming esta enganxat a les muralles de la ciutat i compte amb una pagoda com encara no n’haviem vist cap, pero tampoc podia faltar la botiga d’objectes d’artesania (aqui eren de molt bona qualitat, pero). Ens vam quedar asseguts una estona escoltant els resos de la tarda de les monges rapades.
I despres del temple ens haviem d’afanyar a trobar un taxi que ens portes a veure una opera xinesa, pero a Nanjing que no vam tenir cap problema amb els hotels, els taxis no ens acceptaven i despres de mitja hora ja era massa tard i vam anar a sopar. Aixi doncs vam anar a sopar al “nostre restaurant” de la ciutat. No en vam provar d’altre a Nanjing perque es menjava molt be i ens feiem un tip de riure amb les cambreres escollint plats del menu escrit en xines i l’ajuda d’un llibre de frases. La decepssio de Nanjing? Que et venguin unes entrades a 7 euros cada una per veure una tomba de la dinastia Ming que estava… Tancada per obres! Algu sap com es diu “vull que em tornin els cales en xines?”
EL RACÓ DE LA CRISTINA
La muntanya de Taishan va ser realment un dels millor moments de tot el viatge. El “poble” de Tai’an (i ho poso entre cometes perquè crec que tenia algun que altre milió d’habitants) des del qual es parteix és un bolet amb tot d’edificis sense cap encant. Fou memorable la visita a l’oficina d’informació al costat de l’estació del tren. Al vespre, cap a les 10 del vespre, vam voler anar preguntar com es pujava i com estaven els allotjaments al cim, ja que semblava que val molt la pena quedar-s’hi a dormir per veure la sortida del sol. La veritat és que l’única informació que vam aconseguir era que hi havia UN hotel (perquè no vam aconseguir saber si n’hi havia algun altre) i com s’hi pujava; fora d’això, trens, busos o el que fos, sembla que no vagi amb ells. Vam haver-hi de tornar al cap de 10 minuts, i una de les noies ja estava dormint sobre el taulell (a quina hora al matí havia començat a treballar?).
Por sort la muntanya, potser perquè és -o alguna vegada fou- sagrada s’ha conservat amb els seus boscos, cosa que no es veu gaire sovint. La veritat és que jo no havia entès gaire bé que hauríem de pujar no-sé-quants metres de desnivell, tots d’escales. Segurament estic exagerant. Al contrari d’aquest parell que han anat fent trekkings durant aquest viatge i no han parat de caminar, la veritat és que vaig patir una mica. A l’Eloi, que pujava saltant, alguns xinesos se’l miraven amb admiració dient-li que estava fort…. i jo, mentre, esbufegant… En qualsevol cas, durant l’ascens les vistes eren fantàstiques.
La muntanya de Nanjing, sobretot la part del recinte al voltant de les tombes Ming, s’acosta moltíssim a la idea de la Xina tradicional. Sobretot la tranquil·litat que es respirava al voltant d’un petit llac, on homes i dones de més de 40 anys, estaven plàcidament parlant i jugant a algun joc tradicional, participant de la calma del lloc. N’hi havia algun que fins i tot hi pescava. Prop hi havia també una de les cases més boniques i més ben cuidades (la que en les fotos estan batejades com a “jardins com el Tao mana”). Part de la casa l’estaven restaurant uns treballadors que, com passa molt sovint a la Xina –ja sigui una tenda, ja sigui un gratacels– viuen i dormen al mateix lloc on treballen. A la mateixa muntanya també hi ha tombes de fundadors del comunisme. Però, entre que l’entrada era cara i que no semblava gaire interessant, vam tirar per la banda del més “antic”.
Vull fer un incís sobre el tema del xinès i dels diccionaris, que més d’un cop ens van treure d’un aparent camí sense sortida, però que a vegades van resultar del tot inútils. Per assegurar-nos el tret, teníem un diccionari amb poques paraules, un altre de frases fetes i l’omnipresent Lonely Planet, que sempre té un apartat de l’idioma. De fet, en el cas del xinès, a vegades els manegàvem tots tres a la vegada i sovint ni així ens fèiem entendre. Tampoc espereu que la gestualitat fos la mateixa que la nostra –apart que sembla universal refregar dos punys per explicar “fregar la roba”–. A més, sovint, encara que el caràcter xinès estigués transcrit i intentéssim llegir-lo, com que la llengua xinesa deu en gran part el significat de les seves paraules al to que utilitzes (penseu gairebé en termes de partitura musical), no ens tocava més remei que mostrar-los directament el llibre per fer-los llegir el que volíem dir, escrit en xinès. Tot i així, l’Eloi que s’està revelant com el més dotat en els idomes de la família O.-E., sovint encertava el to correcte o anava provant fins que l’entenien!
Sopar de germanor Catalunya-Xina:
Muntanya de Tai’an, pujant escales cap a l’infinit.
“Tonto quien lo lea”, aquests de la dinastia Tang eren uns catxondos…
El pont de la immortalitat. Si el creues et fas immortal, no us lliurareu de nosaltres mai mes.
Ofrenes d’amor etern, diners i diners. Aixo es la Xina i el Yuan es el Yuan!
Ara si, uns jardins com el Tao mana!
Un general enfadat.
Tranquils, no hi ha perill, hi ha poc transit i la velocitat punta es de 1/4 de nus per minut.
Pagodes i monges calves al temple de Ji Ming.
Figura humana sobre fons groc.
Aixo es un caldo de pollastre i no el de l’Avecrem!
Toc toc!
Posted in Nanjing, Tai Shan, Tai'an, Xina | 4 Comments »
Octubre 13th, 2008 admin
Ni Hao!
Ja era hora!!! No sabeu les ganes que teniem de poder publicar una nova entrada, pero a vegades ens porta moltes hores i hem estat molt enfeinats. Esperem que aixo no faci enrera als comentaristes asidus i als nous que hem vist que s’han atrevit a dir alguna cosa. No sabem si ho hem dit mai pero ens llegim tots els comentaris i ens fan molta il.lusio. Aixi doncs anem per feina… tot aixo va succeir del 8 al 14 de setembre, primera setmana a la Xina!
Vem abandonar Tailandia en direccio a Beijing on la germana de l’Eloi, la Cristina, ens esperava per fer ruta conjuntament durant 3 setmanes. Nerviosa i emocionada ens esperava a l’hotel per fer-nos una abracada que ens va servir per acostar-nos a tota la gent que hem deixat a tanta distancia i que fa ja 8 mesos que no veiem. La primera nit ens va convidar a compartir habitacio en un hotel de 4 estrelles a Beijing (sabieu que hi ha dutxes amb 6 aixetes? nosaltres no ens recordavem d’aquestes coses), i a mes a mes, ens va portar unes rajoles de xocolata negra de part de la Laia molt dificils de trobar a Asia. mmm, bonissimes!!!
Amb la Cristina el nostre ritme de viatge canviaria a mes intens, i a mes a mes la Xina demana concentracio i pasciencia, la veritat es que es forca diferent del sud-est asiatic que hem vist fins ara. Aixo vol dir que el segon dia ja estavem visitant el Temple del Cel despres de passar el mati buscant un nou allotjament mes economic. El tercer dia era una visita obligada a la Gran Muralla. Hi ha varis punts amb trams d’aquesta antiga construccio per visitar, encara que l’acces no es possible en alguns d’ells per prohibicio, per dificil acces o per falta de transport public. Badaling es un dels trossos mes famos i visitat: es un tram que esta reconstruit sobre l’original. Alguns dirien que no es la verdadera muralla, pero nosaltres creiem que encara te mes merit. Els xinesos gens contents havent construit una de les obres humanes mes grans de la historia, 500 anys despres va i la tornen a fer com si res. Si que es veritat que no ens vem poder passejar pels trams no retocats pero si que els vem poder veure i la visio de la muralla serpentejant per les carenes de la muntanya es espectacular. A mes a mes les pendents son forca pronunciades, la calor es sufocant i la visita es cosa de com a minim mig dia.
El dia seguent amb unes entrades que ens va donar una amiga xinesa de la Cristina vem anar a veure l’estadi i el pavello de la piscina Olimpics. Com que nomes teniem dues entrades la Cristina i la Laura van arribar-hi despres de passar un estricte control de seguretat. Van poder veure els edificis des de molt aprop i fins hi tot es van fer algunes fotos amb les mascotes. L’Eloi com que tenia la camara amb mes zoom s’ho va mirar des de lluny. Els Jocs Paralimpics de Xina han sigut un exit de public, i es que la majoria de xinesos no es van poder permtre una entrada pel Olimpics i han acudit en massa als Paralimpics desitjosos de veure l’espectacle esportiu i l’arquitectonic. Ambdos edificis son espectaculars com tambe ho es el Sol que queia sobre la zona.
A la tarda ens vem acostar al Palau d’Estiu de l’emperatriu Cixi que es una reproduccio d’una altra regio famosa de la Xina. En aquest palau els emperadors hi anaven a refrescar-se durant el riguros estiu de Beijing, pero la veritat es que fins hi tot alla feia una calor tremenda. La visita i el lloc son forca interessants i bonics, pero has de competir per l’espai amb els milers i milers de turistes xinesos que estem trobant a tot arreu. Entre les seves meravelles destaca, per absurda, la construccio d’un vaixell de marbre que ens va ser impossible que algu ens expliques si flotava de veritat o tocava al terra.
I l’endema el doblet imperial: la placa de Tian’an men i la Ciutat Prohibida. Sobre aquests 2 llocs situats un davant de l’altre no es pot dir allo de “me l’imaginava mes gran”, pero si que esperavem que fos mes interessant. La Ciutat Prohibida es inmensa i espectacular, pero per fer-se una idea de com vivia la noblesa t’has d’amorrar als vidres de les finestres que protegeixen les estances nobles, una mica bruts i plens de ditades. D’altra banda, les visites mes interessants dins el mateix palau s’han de pagar a part i en total la broma et pot sortir per uns 20 euros. Una mencio especial se la mereix la col.leccio de vestits de l’emperador i la seva cort fets de seda i a ma amb una habilitat increible. Un altre cop el Sol ens deixava cao, i aqui a Xina no es troben els “fruit shakes” del sud est asiatic, pero els polos de mongeta de soja ens estan salvant la vida. Segur que molts de voslatres teniu la imatge de la Ciutat Prohibida en ment perque l’heu vist a moltes i moltes pel.licules, pero heu de saber que el que estaveu veient en realitat es una reproduccio super fidel feta especialment com a plato de cinema en uns estudis de la Xina. A la nit vem fer un sopar excel.lent al restaurant de l’amiga de la Cristina, l’Addy.
L’endema ens vem deixar guiar per les nostres guies de viatge cap a Chengde, una ciutat a 4 hores d’autobus al nord de Beijing. Alla voliem veure una altre residencia imperial d’estiu. Uns jardis emmurallats amb varies estances i temples a l’interior. La veritat es que ens estem trobant que la Xina s’ha de pagar per entrar a tot arreu. Tenin en compte el cost de la vida a Xina els preus son desorbitats (fins hi tot a Europa ho serien) i la quantitat de botigues de souvenirs i la multitud de turistes amb qui et trobes fan que el preu de les entardes et semblin mes elevat. Aixi doncs nomes sortir dels jardins una mica desepcionats ens vem dirigir a Beijing de nou on passariem la nit abans de la nostra proxima destinacio.
Beijing es una ciutat moderna, plena de grans edificis i serveis de tot tipus, totalment renovada amb els Jocs Olimpics. La llastima es que, com a la majoria de ciutats, estan enderrocant tots els barris amb les casetes tradicionals. Es una ciutat amb un grau molt alt de contaminacio, perque us feu una idea, respirar l’aire de Beijing es com fumar-se 70 cigarretes al dia! Aquests dies, encara amb les restriccions de l’us dels vehicles ens hem trobat una ciutat amb menys transit de l’habitual i menys contaminada ja que sembla ser que han millorat una mica el grau de polucio. Ara, amb els Jocs acabats pero, segurament tot tornara a la “normalitat”.
EL RACÓ DE LA CRISTINA
Quan marxes de vacances al setembre, després de passar un llarg juliol i un llarguíssim agost a la feina, el que més et ve de gust és gaudir de la tranquil·litat. Però com que la Xina és descomunal i jo només tenia 3 setmanes, les presses que els vaig posar per veure-ho tot va fer que haguéssim de passar de puntetes per molts dels llocs. D’altra banda, la veritat és que alguns d’ells haurien estat prescindibles, sobretot tenint en compte el temps. Ja se sap, però, que quan segueixes una guia les fotos sovint són molt més interessants que la realitat (i, repeteixo el que s’ha dit més amunt, no precisament per allò de “me l’imaxinava més gran”). La Xina, per a mi, ha estat una mica així. A més a més, la contundent realitat de les distàncies va fer que prescindíssim d’un dels objectius que jo havia suggerit d’entrada que és justament Xi’an.
El dia que ens vam retrobar va ser molt especial per a mi, ja que jo portava esperant aquest moment des de feia una quants mesos. I tot i l’emoció del moment, les abraçades, semblava com si ens haguéssim vist feia poc. Això sí, m’he sentit una privilegiada per tenir la sort de poder anar-los a trobar i poder compartir aquest temps amb ells: gràcies nois!
Total, que he forçat la marxa del viatge que en alguns moments estàvem tots bastant cansats. L’Eloi de tant en tant em sermonejava “relaxa’t!”. Clar que és molt fàcil estar relaxat quan fa 8 mesos que no treballes, que els dies consten en anar fent… ja hi arribarem… i sense haver tocat un ordinador en vuit mesos ni haver sentit parlar d’una cosa que se’n diu “crisi econòmica”! (Enveja al cap i a la fi.)
Anar a veure l’Estadi Olímpic era més per a veure l’arquitectura que per qualsevol interès en l’esport: de fet, dec ser dels poc milions de persones que no n’havien vist res, ni un sol esdeveniment i menys encara la inauguració. Per cert, de fet sembla que el que es comentava que hi havia molts seients buits a les grades durant les Olimpíades era més degut als estrictíssims controls de seguretat que no a que els xinesos no s’ho poguessin permetre. O així m’ho van dir a mi. Vull agrair especialment a l’Addy que es preocupés tant per proporcionar-nos les entrades… però sobretot pel fantàstic sopar que ens va oferir al seu restaurant amb menjar típic de la seva regió Guangzhou, al sud de la Xina, com sempre picant! Thanks a lot, Addy, meeting you was great.
Volia afegir una cosa sobre Chengde i els seus parcs, aplicable a la majoria dels parcs i jardins de les ciutats i pobles que vam visitar. Potser perquè el record dels jardins Zen del Japó el tinc encara massa fresc, potser perquè a part de la destrucció cultural de la revolució cultural, també es va perdre el respecte per la natura (llegiu el duríssim llibre Cignes salvatges d’una escriptora xinesa que viu a Anglaterra), però molts d’ells semblen tristos, despullats, sense ànima. Si Chengde era el parc de l’emperador, d’una de les dinasties més refinades i sofisticades de la història de la Xina, m’imagino que els jardins devien haver estat extraordinaris…
Palau del Cel, arribar i tocar el Cel
Amunt i avall per La Gran Muralla, gastant sola de sabata
L’estadi olimpic, el niu de la cigonya imperial gegant!
La piscina olimpica, jacuzzi de metacrilat
Placa Tiananmen, Mao oooh Mao!
El poble de Xina junt cap a la mateixa direccio
Palau d’estiu, els excessos de l’emperadriu Cixi
A La Ciutat Prohibida: amorrats als vidres, fent sopa de cigrons, turistes xinesos i monjos de jade blanc
Chengde: pagoda i detalls
Posted in Beijing, Chengde, Xina | 9 Comments »
Septiembre 24th, 2008 admin
Sawadee krap/kha a tothom!
BANGKOK 1.
Durant la nostra segona visita a Bangkok, hem fet basicament tres coses. La primera i mes important es retrobar alguns amics i fer-ne altres de nous. On hem estat millor es a casa de la Leire, la neboda de la Teresa i en Johan (els bascos que ens van cedir les seves places al Milford Track a Nova Zelanda). Amb la Leire hem compartit uns dies a casa seva ocupant el seu menjador dormint a l’estil Thai amb matalas finet al terra. I, aquesta vegada, tambe hi era els seu xicot, en Tom, un noi alemany que treballa a Bangkok fent classes d’alemany a tots els Thais que vulguin aprendre’l a l’institut Goethe de Bangkok. Amb ells vem fer un intercanvi culinari (truita de patates per part nostra i embotit del bo per part seva), ens van ensenyar llocs de Bangkok del dia a dia que no coneixiem i amb els amics thais d’en tom i amb ell tambe, l’Eloi va fer uns partidets de futbol-sala nocturns. Ja estem fent calculs sobre quan i com podem tornar a Bangkok per trobar-los de nou!! Eskarrikasko!!
L’altre nou amic que vem fer va ser en Charles Roger a qui vem contactar a traves del Couch Surfing. En Charly es un noi de Camerun que fa classes d’angles durant el dia a una escola publica i els caps de setmana es Dj a varies discoteques. Gracies a ell (o per culpa d’ell) vem passar una de les experiencies mes estranyes que hem viscut fins ara i la primera vegada que ens haguessim volgu fer invisibles en aquests 8 mesos. Us l’explicarem a l’apartat Bangkok 3!
BANGKOK 2.
Com ja deveu haver llegit o vist a les noticies a Tailandia hi ha hagut unes protestes en contra del govern. Nosaltres ja les vem viure la primera visita a Tailandia, pero aquesta vegada hi hem estat mes a prop i us podem dir dues conclusions: la priemra es que a Tailandia la crispacio politica no afecta gens ni mica la vida de la gent ni la seva alegria. Mentre a un carrer s’estaven manifestant desobeint l’estat d’emergencia decretat per l’actual primer ministre, al carrer del costat la gent anava com si res i, fins i tot, et podies passejar entre els manifestants que gustosament et saludaven somrient i t’explicaven la seva versio dels fets gairebe sense demanar-los-hi!
La segona conclusio es que si be hi va haver una nit de fets violents amb un mort i tot i que van bloquejar algun aeroport menor del sud de Tailandia, la integritat fisica i la majoria de calendari de vacances de tots els visitants, amb prou feines es va veure afectat per aixo. Pero si un llegia la premsa catalana, es deduia que a Tailandia era perillos sortir a comprar el pa i que la policia estava per tot arreu demanant papers a tothom. Aixi doncs com que la nostra experiencia es tan contraria al que llegiem, aprendrem a fer menys cas al que diuen els mitjans; Ens sembla recordar una gran i civilitzada ciutat on els seus treballdors van bloquejar l’aeroport a la brava o disturbis greus produits durant la celebracio d’algun titol esportiu per una aficio que se les dona de civilitzada? Hem llegit per part de testimonis de turistes i gent que opinava des de Catalunya que els Thais son gairebe una gent per civilitzar i molt perillosos… A Tailandia es gaudeix d’una llibertat personal mes gran de la que creiem gaudir nosaltres a casa nostra. Son sensibles amb la resta de la gent (excepte quan els poses al volant d’un vehicle, alla no hi ha normes -altra vegada occidentals- que valguin!) i d’una maduresa politica i de pensament considerable (nomes el Rei els te encegats i enamorats) que saben de quin peu calcen els seus politics. De tots els paisos on et pot enganxar una revolucio, nosaltres voldriem que ens agafes a Tailandia, prenent daikiris a la platja com en realitat feien la majoria de turistes “ultratjats” que donaven la seva opinio als diaris.
BANGKOK 3.
Les experiencies extraordinaries van ser dues: assistir a les protestes i parlar amb alguns manifestants i, la mes kafkiana -o en aquest cas budista- de totes va ser el mati que vem passar en una ciutat-temple a les afores de Bangkok.
El nostre amic Charly ens havia convidat a una sortida amb ell i alguns dels seus companys professors a una visita a un temple de les afores i parlar amb uns monjos budistes. La cosa pintava interessant, pero va comencar a ser estranya quan ens va demanar venir vestits de blanc. Mes estranya quan el diumenge a les 6 del mati quan ell sortia de la discoteca, es va adonar que estava massa cansat per anar-hi i ens va dir si voliem anar-hi de totes maneres. Pero del tot especial va resultar quan ens vem trobar enmig d’un autobus ple de gent vestida de “blanco nuclear” fent cants budistes preparant-se per l’arribada al temple. Si un autobus ja era forca gent, quan vem arribar van resultar ser 10.000 persones (si, si, 10.000!!!) que cada diumenge es trobaven a una mena de megapolis budista amb un temple en forma d’OVNI gegant recobert amb mes d’un milio de minibudes daurats i un amfiteatre ple de monjos asseguts en postura de meditacio. Laura: “on ens hem ficat Eloi?”. Eloi: “No ho se, pero quan tornem ens carreguem el Charly i fem que sembli un accident”. Al final van ser tres hores matutines de meditacio -acomodats a la zona falang VIP, es clar-, ofrena de menjar a un monjo, varis donatius i visita al “Buda-Aventura” del Dhammakaya Buddhist Center (no en som experts, pero funcionaven una mica com una secta…), vem tenir la sort que una senyora tornava a Bangkok amb una minivan, de super-luxe val a dir, i es va oferir a portar-nos; El que a Buda li va portar anys de practica per aconseguir-ho, a nosaltres ens va arribar alla mateix: la illuminacio i el cel se’ns van obrir de cop i vem poder tornar abans d’hora despres de prometre que ens mirariem els cursos de meditacio i que estudiariem la proposta d’obrir un centre Dhammakaya a Barcelona (es veu que encara no n’hi ha cap per la peninsula, a diferencia de Franca, Italia, USA, etc. Poeu consultar la seva web: http://www.dhammakaya.or.th). La dona i la seva familia van resultar ser molt amables i encantadors i ens van deixar davant de casa la Leire on amb un banyet a la piscina comunitaria ens vem refrescar les idees!
I aixo es tot de Bangkok aquesta vegada. Es possible que hi tornem abans de tornar a casa perque es un punt de connexions de transport molt convenient i estrategic, perque tenim pendent un Thai-massage tradicional i, a mes, no descartem haver de portar la camera de nou a reparar… Que ens te contents la nostra “amigueta”! A Canon fins hi tot ens van fer un descompte a l’ultima reparacio.
Com que anem endarrerits amb el blog i suposu que tots esteu impascients per saber coses de la Xina, aquesta vegada no posem fotos i aixi ja podem seguir rapidament amb la propera entrada!
Posted in Bangkok, Couchsurfing, Tailandia | 9 Comments »
Septiembre 10th, 2008 admin
Sawadee ka/krap a tothom!
Durant el nostre viatge hem passat aventures i hem tingut problemes, pero els limits on ens agrada mes arribar son els dels paisos, es a dir, les fronteres. En la penultima parada a Tailandia ens vem acostar a la fronbtera amb Myanmar, mes conegut com a Birmania. Aquest pais ens encanataria visitar-lo, pero la primera vista es va veure frustrada pel ciclo Nargis i el tancament de les seves fronteres i, aquesta vegada perque ja tenim els bitllets per anar a la Xina el 8 de setembre. A veure si la propera vegada hi ha sort.
Aixi doncs vem anar a Mae Sot i, seguidfament a Um Phang, on hi ha un dels corredors de fauna mes extensos del sud est asiatic, les cascades mes grans de Tailandia i un elefant que ens volia treure a passejar ens esperava. De Mae Sot a Um Phang hi ha uns 116 km d’una carretera de corbes particular. Fa uns 20 anys la gent la coneixia com “la carretera de la mort” perque l’exercit birma violava l’espai fronterer perseguin refugiats birmans (la majoria de la etnia Karen) per executar-los o portar-los presoners de nou. Avui en dia els refugiats continuen alla vivint en pobles-camps de refugiats, pero l’exercit birma no entra mes degut a la vigilancia tailandesa i la “normalitat” que es viu a la zona i, l’unic de que et pots morir en aquesta carretera es del mareig que t’agafa fent-la en un Sawngthaew (aquella furgoneta amb banquetes al darrera). Nosaltres no ens vem morir, pero al nostre estomac li va anar de poc… Pero ja erem a Um Phang. Aquest petit poble marca el final d’una carretera sense sortida i esta envoltat de jungla, camps d’arros i blat de moro que l’amenacen. Pero per nosaltres sempre sera el poble del “quedeu-vos a sopar”; La primera nit uns cooperants thai i occidentals dels camps de refugiats birmans celebraven que un d’ells marxava i ens van convidar a unir-nos a ells, la segona nit una filla de la familia de la guest house i vem ajudar a bufar les espelmes entre plat i plat!
Pero el tercer dia vem comencar un trek de tres dies amb les activitats seguents: rafting, caminar, acampada, homestay amb els Karen i passeig amb elefant, amb visita a cascades i bany termal inclos. El rafting va ser mes un passeig amb barca de goma que en aigues braves, pero el paisatge era forca espectacular i ens vem banyar en unes aigues termals. La primera caminada era senzilleta i, fins i tot, hi havia un tros asfaltat, pero al vespre el sopar era excel.lent i vem coincidir amb una parella de Madrid amb qui fariem la resta del trek. Aixi la comitiva estava formada per: Richard (Gere), Monica (Seles), Laura (Bush) i Eloi (Mahk Mahk), com ens anomenava en Moses el guia dels dos de Madrid. En Thum, el nostre guia i el seu amic (de nom intraduible) i un cuiner completaven el grup.
Les “Nam tok (cascada) Teer Lor Su”, son les mes grans i espectaculars de Tailandia (300 m d’alcada) i les mes maques que hem vist fins ara al nostre parer. Vem passar el mati alla i ens vem enfilar al seu segon pis per fer-nos una dutxa a pressio ja que era impossible banyar-se en temporada de pluges perque baixa massa aigua. A mes a mes d’altes son amples i amb varis salts en una mena de mitja caldera de roca i vegetacio. Realment impressionants i amb l’aigua freda, freda! A la tarda despres d’un altre dinar delicios (aixo de caminar amb guia i cuiner es una cosa a la que ens podriem acostumar facilment) vem arribar a la vila dels Karen on passariem la nit, Aqui les viles no son com a Laos, les visites son la norma i no esperis cridar gaire l’atencio, pero son igual d’agradables i amb ma esquerra pots compartir bones estones amb ells. Nosaltres vem passar una estona al pati de l’escola compartint l’hora dels esports (quan el Sol pica menys) amb alguns nens i joves del poble. Un altres sopar excel.lent i a dormir.
Al mati mentre esmorzavem pa amb mermelada -els Thai pensen que els falangs nomes mengem aixo al mati- dos elefants i els seus mahouts o cuidadors-conductors, ens esperaven treient el cap per sobre la paret de la cabana. En total van ser tres hores de balanceig no gaire comode, pero impressionant pel bosc de bambu que vem creuar tota l’estona i per observar el comportament dels elefants i la seguretat i equilibri amb que es mouen per pendents de fang, rius i roques que bloquegen el cami. Anar amb elefant era una cosa que teniem en ment abans de sortir de Lacasagroga, pero sempre deiem: ja ho farem. Al final i sota el perill de acabar no fent-ho ja ens hem tret el cuquet de l’estomac i n’estem molt contents. Per qui es pensi que nomes es seure i ja esta s’equivoca: has d’estar atent amb la vegetacio que l’elefant no contempla mes amunt del seu cap, el moviment i la inclinacio de la cadira quan camina entre pendents molt dretes. Recomanem l’experiencia a tothom. Els Karen continuen usant els elefants com a portadors i per treballar carregant i fent caure a terra troncs, pero cada cop mes el futur d’aquests animals passa pel turisme i aquestes passejades.
Un cop acabat el trek, un altre cop la carretera del mareig i l’estomac cap per avall dos dies per arribar a Mae Sot de nou i passar-hi uns dies. Mae Sot es una mica com Malasia en la seva barreja de cultures i de gent: musulmans, budistes, animistes, arabs, thais, hindus i birmans comparteixen l’espai, cultura i menjar ben barrejats els uns amb els altres en un ambient de tranquil.litat i normalitat envejable. Nosaltres a mes a mes del poble vem llogar una moto per veure els voltants. Com sempre diem, amb la moto pots parar alla on no paren els turistes i compartir taula i fotos de familia amb la gent d’aquest llocs. Aixi pots veure la neta sueco-tailandesa que viu a Suecia i que posa per la foto amb la seva mare en una imatge insolita per nosaltres fins ara: tailandesos a la neu.
Pero no podem acabar aquesta entrada sense recomanar-vos que investigueu una mica la situacio i la historia dels refugiats birmans a Tailandia i la persecucio que hi ha al seu pais. Hem vist i llegit testmionis que fan esgarrifar i que molta gent desconeix. Myanmar es el pais no-africa mes pobre del mon i sota una dictadura militar de les mes despiadades que han existit. Els que van tenir la sort de poder fugir a Tailandia son en relaitat presoners en els seus propis camps perque el govern tailandes no els dona privilegis de ciutadans, tot i que en els propis camps hi ha una micoreconmia que els fa auto-sostenibles.
Hotel 5 estrelles al quarter general del parc
Village people:
Fent una coberteria de bambu:
Nam Tok Teer Lor Su:
Petits animals:
Grans animals!
Aixo si que es un Buda Catala!!!
A tu que et ve de gust?
GerooonimoooooooO!!!!!
Sa Wa Dee Krap Michelin!!
Posted in Mae Sot, Tailandia, Um Phang | 6 Comments »
Septiembre 2nd, 2008 admin
Sawadee ka/krap a tothom!
A Tailandia hi ha dues estacions segons la mestressa d’una Guest House: la “hot” i la “very hot”, ara estem a la “hot”, pero despres de setmanes de fresqueta per Laos i pel nord de Tailandia, per nosaltres es la “too much hot”, aixi que ens hem abonat a la moto (a aquest pas no sabem si sortiria millor comprar-ne una!) i a Phrae vem llogar-ne una per veure Phae Muang Phi, unes formacions de sorra en forma de bolets gegants que semblaven interessants. Al final el nostre sentiment era, com diria la noia de Dagoll Dagom: “ah! Doncs me l’imatxinava mes gran!” Aixi que l’endema fariem via cap a Sukhothai, una capital d’un antic regne famosa pels seus temples, budes diferents i una tradicio de ceramica que s’exportava arreu del mon aprofitant que la famosa dinastia Ming de la Xina va deixar d’exportar durant uns anys. Com quan el cava catala es va fer famos gracies a una de les multiples vagues de transportistes francesos que va deixar Europa sense champagne.
Sukhothai te dues ciutats: a la nova es on hi viu la gent ara perque la vella tenia la costum d’inundar-se amb les pluges, pero que es on hi ha totes les restes dels multiples temples i budes escampats a varis quilometres a la rodona. La particularitat de l’estil de Sukhothai son els seus budes caminants, pero per nosaltres el que realment ens va sobtar son la seva figura. Si mireu les fotos entendreu que hagim elaborat una teoria que, per revolucionaria, no hem expressat aqui a Tailandia. La nostra es: Buda era una dona, pero un lobby de monjos misogins i masclistes li va canviar el sexe per no perdre el seu estatus de poder. Els budes de Sukhothai fan 90/60/90 i tenen els mugrons en punta i les faccions i el gest afeminats. Es mes, estem treballant en la teoria que, com Colon i Cervantes que segons proves recollides per l’historiador Jordi Bilbeny eren catalans (Sirvent i Colom de Barcelona tots dos), Buda no fos si no un tal Boada de Sant Feiu de Guixols que va anar a fer la ruta de la seda i ja no va tornar…
Pero aquesta no es la nostra lluita i la deixem per gent mes experimentada. Nosaltres seguim amb el nostre viatge i noves coneixences i a Sukhothai vem coneixer un grup de 6 espanyols d’origen divers que portaven una bona pallissa de bus i amb qui vem estar xerrant a la nit. Sembla divertit campar pel mon amb un grup nombros, algu s’apunta? Tambe ven coneixer una altra parella franco-tailandesa que viuen a la Bretanya i passen els estius a Sukhothai, d’on es ella. Ell ens va confirmar que es mes facil per un europeu adaptar-se al ritme i al caracter de la vida a Tailandia que per la seva dona adaptar-se al “corre-corre” occidental… Estem totalment d’acord! De tota manera no ens malinterpreteu, com diem sempre al sud-est asiatic no es que no treballin (de fet passen mes hores a la feina que nosaltres), sino que la frontera entre feina-domicili-lleure no esta molt definida, aixi que no hi ha possibilitat d’estressar-se. A mes, dins del caracter thai, aquesta paraula encara no hi entra!
L’ultim dia ens vem fer una pallissa amb moto fins a Sri Satchanalai, una altra ciutat abandonada de temples menys visitada i amb mes ombra que Sukhothai! El millor de moure’s amunt i avall amb la moto es que pots parar alla on cap turista para, perque va amb autobus o viatge organitzat, per dinar, descansar o el que sigui. Llavors la gent se t’apropa encuriosida i sempre aprens coses interessants o rius una estona que sempre va be. A nosaltres un policia de transit se’ns va posar a xerrar en un semafor i no per demanar-nos els papers precisament. El pobre devia estar ben avorrit vigilant un semafor que va sol a una carretera amb mes aviat poc transit i sota una mini-caseta de les que tenen els policies aqui perque no es deshidratin sota el seu uniforma ultra arrapat de color marro fosc!
A mes a mes, ens vem fer una sessio de fotos amb una trepa d’escolars thais que es volien fotografiar amb nosaltres i despres tenir el nostre autograf… Ens Sembla que ja s’ha publicat el nostre llibre “Learning English with Lacasagroga” i ens van reconeixer. Un no se sent reconegut per la gent tailandesa fins que trenta nens tailandesos se’t posen davant i a l’unison diuen: “kop kun kaaaaaaaaaa!” (moltes gracies en thai) per fer-te una foto amb ells!
Aixi que feta la creueta ala casella de Sukhothai, ens vem dirigir cap a la frontera amb Myanmar, per anar a fer una cosa que fa temps que en teniem ganes, un trekking amb elefants! Fins la propera entrada doncs!
Long Live The King (regal d’en Prapan, un amic de Nan)
Bolets gegants a Phrae i la Laura cuinant-se a foc lent…
Contra la calor… Fruit shake, shake, shake!
La filla de la revisora, esverada:
Budes tradicionals:
El Buda que va desencadena la nostra teoria:
Ofrenes tradicionals:
La libelula buscant la iluminacio de Buda:
Laura, Buda. Buda, Laura… Nice to meet you:
Alguns budes es conserven millor que d’altres:
La Laura firmant autografs:
Thai school bus:
Elefants sense trompa:
Festival esportiu escolar. Desfilada de presentacio:
Si es que no mengem…
Posted in Sukhothai, Tailandia, phrae | 8 Comments »
Agosto 29th, 2008 admin
Sawadee ka/Krap! (si ets una dona/si ets un home)
A Tailandia de nou, amics i familia! Despres de creuar la frontera de Laos amb barca per un riu Mekong a punt de desbrodar-se 13 metres per sobre el seu nivell habitual i inundant l’oficina d’immigracio tailandesa, de seguida veus que has canviat de pais. Mes de tot i molt soroll… Tailandia realment esta molt mes modernitzat que Laos! A Chiang Khong vem agafar l’autobus cap a Chiang Rai amb la premisa: “quan arribem si no ens agrada el que veiem, agafem el primer bus a Chiang Mai”. La xispa amb Chiang Rai no va sorgir i vem encamionar-nos cap a Chiang Mai, la segona ciutat de Tailandia i motor economic del nord del pais. Es una ciutat molt moderna amb tot el que aixo implica: fums, soroll, multituds… I molt turistica: comerc, souvenirs, agents de viatge, tuk-tuk a cabassos i, desgraciadament, clubs de “senyoretes”. Pero, per altra banda, la zona esta envoltada de parcs naturals “thai-style”, viles de diferents etnies (mes visitades i acomodades que a Laos) i un centre historic quadrat, acanalat i emmurallat que repsira un ambient similar a Luang Prabang -salvant les distancies, es clar-, ple de temples. Segur que direu que vist un temple vistos tots, pero a Chiang Mai hi ha temples particulars i la veritat es que val la pena d’acostar-s’hi. A mes es famosa pels seus cursos de tradico thai: cuina, massatge, muai thai… Pero no teniem temps per tot aixo. Nosaltres vam coneixer un suec que ens va recomanar una guest house on vem establir el nostre quarter general. Les nostres missions eren:
1. Portar la camera a arreglar (ja ens coneixen a Canon)
2. Sondejar el mercat de cameres digitals compactes per mantenir-vos il.lustrats
3. Comprar unes sabates de muntanya per l’Eloi: el fang i la humitat de Laos van acabar amb les velles.
4. Visitar la ciutat… No ens oblidessim del principal.
5. Aconseguir informacio de treks a les “hill-tribe villages”: ja som mig etnolegs.
Per fer aixo ens haviem de moure amb soltura i velocitat i vem veure clar que llogar una moto es la millor opcio. Si et vols sentir com un tailandes contemporani, has de circular amb moto. Nosaltres ja ens sentim com a casa en un semafor respirant CO2 envoltats d’scooters thais. Aixi doncs la visita a Chiang Mai va ser un exit i les missions:
1. Camera volant a Bangkok perque l’arreglin.
2. Comprada camera compacta.
3. L’Eloi es com un nen amb sabates noves.
4. Chiang Mai: emples, parc natural, mercats i ciutat visitada.
5. Hill-tribe villages: cares i amb un feeling molt alt de mercadet de souvenirs…
Aixi que cap a Nan falta gent! Nan es una altra capital de provincia que, per nosaltres, te la mida justa. Es moderna, pero conserva un ritme i una vida de poble encantador. A Nan passariem unes de les estones mes divertides a Tailandia.
Ve arribar a la tarda i ens vem instal.lar. Despres el primordial era trobar el “talat khun” o mercat de nit, on anar a menjar. Mmmm…. “Eloi mahk mahk!” delicios! Amb la panxa plena vem passar pel costat d’uns nois que jugaven a “Takraw”, el joc semblant al futvolei del que us vem parlar a una e les entrades de Laos. Ens van convidar a seure i mirar-los i, un cop asseguts, un noi va convidar l’Eloi a provar-ho. El clamor general va ser quan van veure que un falang podia fer tocs amb la pilota, aixi que en Prapan el va convidar a fer equip amb ell. Fer tocs no es dificil, passar-la a l’altre costat o sacar, tampoc, pero fer un remat de xilena amb volta completa caient de peu i aconseguint el punt es inabastable per un falang qualsevol, pero ho va fer prou be perque ens convidessin a sopar, ens regalessin una pilota i ens convidessin a jugar l’endema. Somriure de satisfaccio de l’Eloi…
L’endema aniriem a buscar informacio sobre mes treks a “hill-tribes” dels voltants i veure algun dels temples (tambe una mica diferents) de Nan. Els plans van canviar de seguida. Al primer temple que vem entrar, 11 adolescents (de 16 i 17 anys) de l’institut de Nan ens van abordar per demanar-nos si podiem ajudar-los en un treball d’angles i amb els salts -literalment- d’alegria que feien quan ens van veure, no podiem dir que no. Es temem estar causant un dany irreparable per tota una generacio de tailandesos que desitgen parlar angles! En fi, es tractava de fer de turistes que entravem al temple i quedavem meravellats i una de les noies establia un dialeg amb nosaltres mentre ens gravaven amb una camera. La visita el temple es va convertir en un dinar, visita al museu, visita a la casa de l’antic rei de Nan i el mercat de la tarda i, tot aixo, gravat per la posteritat i per les classes d’angles de la colla. Aixi que ja ens veus anant de paquet amb una scooter cada un conduida per una adolescent Thai, els millors conductors d’scooter del mon. A l’Eloi li feia por que el confonguessin amb un turista sexual anant amb moto amb una joveneta, lacra que encara arrosseguen a Tailandia, desgraciadament… Pero lluny d’aixo, es feien un tip de riure quan ens veien!
Al vespre amb els altres amics de Nan, unes partidetes de Takraw i petites llicons de Muai Thai per l’Eloi. Aquesta vegada fins i tot el seu equip va guanyar alguna partideta i va poder provar tots els aspectes del joc. El Muai Thai ja es una altra cosa i unes quantes series de patades als coixins del “mestre” cansen la tira!
L’endema els “Thai teen guides” ens van portar a la galeria d’art de Nan, una mena de casa museu d’un artista local que exposa la seva obra i la d’altres artistes o estudiants d’art tailandesos. La mare d’una d’elles ens va portar a tots 13 en furgoneta a 20 km de Nan, on l’artista en questio es va interessar per nosaltres i ens va demanar de posar per fer-nos unes fotos que li servissin de model per futurs quadres. Les noies ens van fer una petita entrevista i al tornar ens acompanyarien a dinar. Les pobres es van quedar molt tristes quan els vem dir que l’endema marxavem i nosaltres tambe una mica. La veritat es que eren unes noies i un noi molt agradables. timids, pero atrevits i cuirosos a la vegada, molt respectuosos sobretot amb la gent gran, molt i molt riallers i que estaven molt atents a tot el que els poguessim explicar. Els va emocionar que fossim dissenyadors grafics (en general a Tailandia sempre fan uau! quan ho diem) i, fins i tot, junts vem crear un anunci fictici per un treball de l’escola. Donava gust el seu interes per aprendre i com anaven sempre consultant el seu diccionari Thai-angles que tots portaven a sobre tota l’estona. La innocencia i naturalitat a la seva edat en comparacio amb les feres massa precoces que corren per occident que tenen pressa per creixer, eh, “primeles”? (broma interna familiar). Amb ells vem aprendre a fer la “postura asiatica per les fotos” que veureu molt sovint a partir d’ara al blog! La veritat es que Nan es un altre d’aquests llocs on sempre diem: “aqui ens podriem quedar a viure”, ja en tenim una petita col.leccio. De tota manera viatjar es com el menjar i sempre es millor quedar-se amb les ganes d’una mica mes que atipar-te i avorrir el plat. Es un bon simptoma marxar d’un lloc amb el cor una mica encongidet i amb ganes de tpornar-hi. Despres els records son mes intensos i els ulls et brillen d’una manera diferent quan ho expliques als altres viatgers. Potser es una visio una mica herencia del Romanticisme europeu, pero es tal i com ho vivim: “asi ha sucedido y asi se lo hemos contado” . Encara existeix Tele5?
Comig soon: Sukothai, budes de pedra gegants. Mae Sot, refugiats birmans i contraband fronterer. Um Phang, corredor de fauna dels sud-est asiatic. Romangun atents en aquest blog.
pd: pels que diuen que no… Que consti que mengem i molt. Es mes, el menjar et segueix pel carrer en forma de ciclista.
pd2: si hem escrit quan ereu de vacances, ho sentim, no sabiem ni que era agost… Jejejeje….
L’hora del recolliment a Chiang Mai:
Detalls dels temples:
Loca Academia de Monks 5:
Per moure’s per un parc natural emboirat…
… Res millos que una moto llampant!
Oi tant que si!
Fent amics a Nan:
The Thai-Teen-Team… Best team ever!
Thai sports:
Eh! Ah! Eh! Ah! Eh!…
Thai moving style:
L’artista local, Mr. Winai Prabripoo:
Posted in Chiang Mai, Chiang Rai, Nan, Tailandia | 12 Comments »
Agosto 14th, 2008 admin
Sabadee a tothom!
Despres de Phongsali i les ints amb els Pu Noi i els Akha, vem dirigir la mirada i l’autobus cap a Luang Nam Tha i/o Muang Sing, dues poblacions que teniem marcades amb retolador groc fluorescent des de Malasia. El famos, i creiem que mal anomenat, ecoturisme a Laos va comencar aqui. La cosa va aixi: hi ha una companyia/agencia (privada o del govern) que organitza treks a la jungla passant a menjar i a dormir a diferents viles de diferents etnies. Els guies son gent de les mateixes viles o, si mes no, de les mateixes etnies que coneixes durant els treks. Els beneficis van, sovint una quarta part, destinats a la gent de les viles com a benefici extra a mes de la feina al camp, una gran -i exagerada- part als tuk-tuk que et porten i et recullen a l’inici i al final del cami (la benzina, nois!), una altra [art directament als guies, l’altra a l’empresa que ho organitza i la resta a la conservacio dels camins i els parcs naturals. AMb aixo esperen aconseguir que la gent de les viles visquin millor, rebaixar la pressio sobre els boscos i comptar amb la col.laboracio de les etnies per fer negoci sense haver de canviar d’estil de vida o de poble! A la practica aixo funciona a mitges, pero tot es millor que deixar xinesos, australians o altres governs “espavilats” explotar els recursos a canvi de quatre projectes de desenvolupament (el desenvolupament de veritat son les butxaques de les empreses!). Fins aqui la propaganda antisistema…
A Luang Nam Tha hi vem arribar despres de 10 hores de bus i dues encallades al fang fins a Udomxai i, l’endema 4 hores mes, esquivant forats a l’asfalt fins al desti final, en companyia de la Gahlia, una senyora israeliana de 60 anys que viatjava sola esquivant compatriotes perque… Be, no ho direm que ens acusaran d’antisemites!
Com deiem, a Luang Nam Tha, vem acostar-nos a diverses oficines de trekkings (a una fins i tot li vem modificar el logo amb el photoshop: ctrl+c, ctrl+v i mes comandos que encara queden gravats a la memoria… I ens vem desil.lusionar una mica. Els treks pintaven molt macos pero es dormia en uns “ecolodges”. “Que es aixo?” Vem preguntar. Ens van dir que eren unes cabanes fetes a l’estil de les de les viles fetes per ells mateixos per dormir-hi els turistes. Davant la nostra sorpresa ens van justificar aixo perque aixi els turistes podien dormir fins mes tard, ja que la gent es lleva a casa seva a les 4 o 5 del mati. Ara ja s’enten aixo d’ecoturisme: despres de 7 hores de caminar amb pluja, fang i leeches per coneixer com viuen, en aquest cas els Akha, un cop alla diguin “Si us plau no facin soroll que tinc el son molt lleuger…”. Si , al final, el regiment de galls que tenen se senten fins a la vila seguent! Contrariats i lamentant no haver fet mes treks a Phongsali, vem anar a sopar i alla vem coneixer uns quant catalans (llegiu el final de l’entrada l’apartat: Ciutadans de Catalunya… ja sou a Laos?), dos d’ells, la Susana i en Ruben, venient viatjant amb en Zenek i la Frances, dos britanics de Southampton que havien d’entregar unes fotografies fetes per uns amics francesos a una de les viles dels Akha on havien estat recentment. Aquest trek es contractava desde Muang Sing i cap alla vem anar tots 6. L’endema al mati feiem via cap a la vila dels Akha on aniriem a dormir, Ban Nammaoune, dormint a casa d’una de les seves families es clar.
El primer dia va ser forca sencill. 6 hores de caminada amb un picnic entremig asseguts en una catifa improvitzada de fulles de plataner. La pluja ens va respectar, pero alguna que altra relliscada al fang si que es va donar. Abans d’arribar al poble un banyet al riu amb aigua i sabo per fer bona impressio al cap de la tribu. Mentre el nostre guia, en Mai Khan Tao -but you can call me Mr. Mai- feia el sopar, nosaltres vem sortir a passejar pel poble intentant no relliscar. Com a Phongsali els prismatics ens van ajudar a trencar el gel i, quan el mes llencat del poble, en Lane d’uns 14 anys, els va agafar per veure-hi, el gel va quedar fet a miques del tot. Mentre estavem rodejats d’Akha, en Ruben volia aprendre els numeros en la seva llengua, pero l’unic que vem aconseguir va ser saber com es diu dit polze (lama) i tota la resta de dits (lanu) en comptes de un, dos, tres, quatre i cinc. La gent del poble encara riu ara quan en Ruben comptava a tres abans de fer una foto: “lama… lanu… i lanu!” pensant que deia un, dos i tres!
A la nit vem sopar a casa del cap de la vila i la sobretaula la vem compartir amb la quasi totalitat dels vilatants. Unes dones Akha ens van fer un massatge i en Zenek i la Fran estaven contents perque havien pogut entregar les fotos a la mateixa familia. La nit va ser perfecte. Hi va haver moments per xerrar, per aprendre i per cantar, pero el “hit” de la nit va ser la fotografia. Primer els fotografs erem nosaltres, pero rapidament es van apoderar de les cameres dels nostres companys (la nostra es com la gallina d’en Lluis LLach: ha dit que prou!) i es van comencar a fer fotos. Els resultats no son per guanyar cap concurs, caps tallats, gent fora de l’enquadrament, ulls vermells i desenfocs, pero