laCasaGroga se’n va a voltar!

Monjos, temples i “briocherie” a Luang Prabang

August7

Sabadee a tothom!

Luang Prabang es LA CIUTAT de Laos. Va ser la capital del país fa molts i molts anys quan Laos s’anomenava Lane Xang (el regne del milió d’elefants). Actualment, i des del 1998, es patrimoni de la humanitat per la Unesco. Esta situada al centre-nord de Laos i envoltada pels rius Mekong i Khan. Les cases son una barreja d’estil colonial francès, lao, burmes, thai i xines. Pero el que mou la gent a venir aqui son la quantitat de temples plens de monjos en actiu i, un mercat nocturn per comprar el que sigui fet a ma.

La quantitat de turistes que es passegen pels carrers es impressonant, per aixo la ciutat ofereix una gran varietat de tipus i preus d’allotjaments i restaurants: fins a 150 opcions diferents d’allotjament en una ciutat del tamany d’Esparreguera. A part de la cuina local pots trobar tot tipus d’ingredients dificils de trobar en aquesta part d’Asia com ara formatge, pastissos, xocolata, pa, etc. Diguem, que en aixo la cultura francesa els va marcar per sempre.

Nosaltres un cop situats a la ciutat i menjat un pastisset de xocolata per celebrar que la Laura ja te 30 anys, ens vam dedicar a visitar tranquil.lament la zona. Vam pujar el Phou Si, un turo d’es d’on es pot admirar tota la ciutat des d’un petit temple al cim i, tambe vam poder veure dues petjades de Buda a la pedra que no sabem d’on han sortit, pero si que Buda calcava un 125 del peu dret i un 500 de l’esquerre. A mes, cami de baixada, tenen posades 7 estatues de Buda; Una per cada dia de la setmana.

Amb unes bicis i acompanyats d’en Luis, un noi portugues que ens era molt familiar, vem sortir de la ciutat per l’oest i vem dinar en un mercat local, parlant amb un novici del temple mes antic de Luang Prabang, animant uns nens a saltar d’un pont al riu des d’uns 15m i fent-nos els despistats quan ens volien fer pagar unes cascades minuscules que, a mes, quedaven al; peu de la carretera a la vista de tothom.

Cada mati, quan tot just acabaven de posar els carrers, els monjos s’afanyen a sortir en fila india per recollir el menjar que la gent els dona en un ritual que s’anomena “Bin Tak Bat” (ceromina de l’almoina). Van tots amb un recipient penjant de l’espatlla i, sobretot les dones, els hi omplen amb una mica de menjar a mesura que passen. Es tracta d’una cerimonia religiosa on els turistes hi son benvinguts i es poden fer fotos, pero sense barrar el pas habitual i el ritme d’aquesta antiga tradicio: els monjos no han menjat res des del migdia del dia anterior i no estan per bromes. Nosaltres ens vem haver de llevar a les 5 del mati varies vegades per veure-ho, pero un dia perque era massa tard i l’altre perque plovia molt, al final nomes ho vem poder veure be del tot un sol dia.

A les cascades de Kuang Si ens hi va portar un tuktukero (conductor de tuk-tuks) que ens demanava secret absolut amb el dit als llavis sobre el preu que haviem pactat (20.000 kip), ja que els nostres companys de vehicle n’havien pagat 30.000 kip. Com que es estacio de pluges baixava molta aigua per aquestes cascades, les mes grans de Lunag Prabang, i part dels camins estaven inundats. Amb en Jeffrey (un america que viu al Japo) i tres noies vietnamites ens vam aventurar a pujar dalt de tot de les cascades i, creuar el riu mig nedant mig caminant, per poder baixar per l’altra banda.

Passejar cada vespre pel mercat es una bafarada de colors pels ulls. Ofereixen un munt de productes, la majoria d’ells textils, amb estampats realment molt bonics: cobrellits, samarretes, camises, faldilles, sabatilles, bosses, moneders, llibretes, joies, lampares i milers de cosetes petites i grans fetes a ma. El preu acaba essent sempre una mica mes de la meitat del que ells en demanen, a no ser que pagui sense preguntar o regatejar una miqueta.

Passejant pels temples a la tarda, els monjos estan fent la migdiada, passejant, rentant roba i, alguns, estudiant angles. Amb aquests es facil mantenir una conversa perque estan desitjant practicar el seu angles, normalment perfecte en gramatica i vocabulari, pero dificil en pronunciacio. L’unic que passa es que acabes tenint la mateixa conversa amb tots ells cada vegada que vas a un nou temple! A part de descobrir mes coses sobre que poden i que no poden fer els monjos, els que ens va quedar clar es que els nois de Laos que volen estudiar alguna cosa i no tenen recursos es a dir, la majoria, entren com a novicis per poder estudiar. Tal i com ens va dir un novici: “si has de treballar als camps d’arros o al negoci familiar, no tens temps ni energies per estudiar”. Un altre i, despres de riure amb el nom de l’Eloi i el seu significat tailandes, reia trapellament quan ens deia que el turo Phou Si (es pronucia pussi), sonava igual que “pussy” en angles… La saben llarga aquests!

A Luang Prabang hem fet forca amiguets, pero el mes eixerit de tots es en Koy, el fill d’una treballadora de la Guest House on estem amb qui hem jugat a l’universal pedra, paper i tisores i a fer girar els “cromos” del songoku! A mes hem assajat frases en Lao amb ell i sembla que ens entenia. Per jugar amb ell, pero, es millor al mati; Despres de les dues hores que es tira fent la migdiada, el bandarra, te molt mal despertar i no esta per cromos del songoku, i si sa mare l’apreta molt algun dia li fara un Kame Ame!

Per cert: les nostres properes entrades pot ser que no estiguin gaire o gens il.lustrades amb fotografies… La nostra camara que comenca per “Ca” i acaba amb “non”, torna a tenir problemes i fa les fotos quan vol. Es possible que hagim de tornar a passar er Bangkok a arreglar-la (que ja entrava dins els nostres plans) o que l’enviem de tornada a Catalunya perque ens facin un canvi de camara “ipso-facto” ara que encara esta en garantia. Mirarem de comprar-ne una de petita, pero haurem d’esperar a Tailandia, perque comprar una camara digital a Laos es com comprar un Mercedes a l’Afganistan… No son precisament l’ultim model!

I, per la familia preocupada, anirem a una zona poc comunicada o gens amb internet, o sigui que estarem dies sense cap entrada o noticies noves, si el dia 13 d’agost encara no hem dit res ja podeu trucar a l’ambaixada! jejeje!!

Sabadee!

Detalls “espirituals”:

La rebotiga de les cel.les dels monjos:

Alumne: “Maestro, es mejor el tabaco rubio o negro?”
Mestre: “Calla y fuma, Pequeno Saltamontes”

Novici: “En veritat us dic, falangs, que no tocar les dones es un martiri per nosaltres”
Luis i ELoi: “Tranquil noi, que encara que poguiessis, elles no et deixarien”