Sa wa dee a tothom!
nota: fets ocorreguts entre el 9 i el 19 de juny de 2008.

Despres de Chaiya, la seva gent, els seus temples, monjos i una oferta per ensenyar angles a l’escola local feta a peu de carrer i sense previ avis (que vem rebutjar) bangkok ens rebia de nit i amb els bracos oberts -sobretot els tuk-tuk i taxistes… Where do you go my frend?- despres d’unes quantes hores amb tren. Com que veniem previnguts vem pujar a un autobus per arribar al carrer dels hostels per excel.lencia: Thanon Khao San. Pero abans fem un repas de les opcions de mobilitat que tens a Bangkok si no tens cotxe o moto, es clar.

1. TUK-TUK: el mes famos dels vehicles de Bangkok que fomren part de la seva identitat. Son vehicles fabricats amb la part del davant d’una moto de quan els americans tenien soldats per aqui i un remolc atoldat amb sofa al darrera. Els seus conductors no es que t’enredin tots, pero el preu es negociable i, si et cobren d’entrada massa barat, de segur que acabes anant a parar a una botiga de joies, roba o artesania que no esta ni de casualitat a prop d’o tu volies anar; pero aquestes botigues les paguen la benzina si els hi porten “farangs”. Fan soroll de moto tipus Harley, pero tenen molta personalitat i el color que donen als carrers es entranyable. La gent de Bangkok, pero, ja sap quins han d’agafar quan volen on anar i els son realment utils.

2. TAXI: de varius colors i caracteristiques, pero el mes important es que portin taximetre o que no el parin quan comenca el teu recorregut. Si vas a negociar preu fix o no estas alerta del taximetre pots fer una volta per Bangkok tant maca com cara i innecessaria.

3. BUS: acondicionats amb aire fred o amb calor huma (que son els mes barats), formen una xarxa bastant extensa i amb el mapa adequat es facil arribar a desti. A dalt del bus una senyora amb un estoig metal.lic que fa sonar per avisar que ve et cobra el tiquet i t’avisa quan arribes al teu desti.

4. VAIXELLS: amb un riu navegable dins de la ciutat varis vaixells et porten amunt i avall. Van de mes cars a mes barats segons si son turistics o mes o menys expres (sense tantes parades) i agafar-los es forca util i divertit perque fan uns 15/20 metres de llarg i aparquen i surten del moll en un obrir i tancar d’ulls. Es una manera maca de veure la ciutat i tambe tenen les senyores cobradores de l’estoig metal.lic i als copilots-porta ancora sempre amb el xiulet a la boca.

5. MOTO-TAXI: basicament un senyor amb una scooter i un peto carbassa que et porten de paquet per un preu pactat alla on tu vulguis… Forca interessant i divertit.

6. METRO: doncs aixo, dues linies de metro ultramodernes que es mouen basicament per l’area de negoci i mes benestant de la ciutat.

7. SKYTRAIN: el mateix que el metro pero per sobre dels carrers… Son els mitjans mes cars, pero es nota perque estan impecables i van molt rapid.

 Nosaltres vem utilitzar majoritariament el vell recurs de caminar molt, pero els vem provar tots una mica (el vaixell es especialment util!).

 A Khaos San vem canviar d’hotel dues vegades i a la tercera ens vem allotjar a una de forca acollidor al costat del riu i allunyat suficientment del soroll. Alla vem dormir uns dies esperant que reparessin la camera i aconseguir vista per la Xina i per Laos. A l’ambaixada de la Xina hi vem arribar justos de temps i, a mes, una serie d’agents de viatges (que pul.lul.len per dins de l’edifici amb tota llibertat i acreditats, tant que semblen treballadors de l’ambaixada) ens van impedir arribar a les guixetes a temps. Pero una noia romanesa ens va confirmar el que deien els agents: fins despres dels jocs de Beijing, la Xina nomes dona visats per estar un mes al pais, o sigui que la demanarem mes endavant. Per la visa de Laos la simpatica dona de l’ambaixada es va encarregar de fer-nos saber a crits que nomes ens donaven un mes, contrariament al que la web de l’ambaixada anuncia. En fi, que les ambaixades funcionen a la seva manera i millor no enfadar-se perque la persona que t’aten te la clau del pais on vols entrar.

Per altra banda, el servei de garantia  de la nostra camera (no direm el nom de la marca, nomes que comenca amb “Ca” i acaba amb “non”) tambe va a la seva i, a pesar de ser nova la garantia a Tailandia no cobreix el cos de la camera, nomes la lent, per sort els recanvis i l’hora de tecnic aqui no son precisament desorbitats i encara els podriem haver conviadat a sopar que no costaria ni un terc que a Barcelona. El problema que teniem era que el disparador ens ha durat un any menys del que solen durar amb un us normal (el que entent per normalno ho sabem).

Pero tot aixo no ens va desanimar i de seguida teniem les mides  preses a la ciutat mes curiosa que hem vist fins ara. Bangkok es una mega ciutat plenba de gent i, de vehicles circulant a tota hora  i per tots els mitjans. Si una cosa defineix Bangkok es el comerc, es compra i ven de tot de totes les qualitats i tots els preus, original o copia, des d’un pintxo de pollastre a un vestit d’Armani fet a mida. Es moderna, pero hi ha barris com Chinatowm on la vida de poble conviu amb el ritme frenetic de la ciutat. Te les botigues i restaurants mes sofidticats, pero pots aconseguir fruita fresca, fidues, fregits de tots tipus i qualsevol cosa comestible parant un dels carretons que circulen pels carrers. El contrast tambe es troba entre rics i pobres, i es enorme: mentre alguns viuen a grans edificis o cases de tres plantes, d’altres viuen al costat de la via del tren si no sobre ella. Pero sovint quead tothom barrejat i homes i dones de camisa i corbata i vestit jaqueta comparteixen autobus amb adolescents vestits de manga japones, ladyboys, monjos budistes, venedors ambulants, estrangers i qualsevol que vulgui apretar-se a l’interior del vehicle. Un munt de temples i dependencies reials nous i antics comparteixen protagonisme amb cases baixes (algunes una mica tortes) i grans edificis d’arquitectura moderna.

Bangkok no et deixa indiferent; El fum, la calor i la humitat no t’ho permeten si la ersta no et sobta prou. Noalatres vem combinar la vida de turista amb la de resident habitual de Bangkok. Vem caminar molt per veure les cites indispensables del turista (pero no totes) i ens vem deixar portar pels seus mercaders i la olor del menjar que s’eleva per sobre de la del fum. Com a tailandesos ens vem posar drets quan l’himne nacional sona abans de la pel.licula acompanyant imatges del Rei de Tailandia (amb la nostra camera el bandarra! Hi ha milers de fotos oficials del rei fent fotos o amb una super mega reflex penjada del coll… Segur que no te problemes amb la garantia ell…), vem beure sucs de fruita directament de la bossa de plastic amb una canyeta… Una integracio total si no fos perque fent el turista ens vem comprar els tipics pantalons de pescador i samarretes que els tailandesos no es posen mai de la vida (excepte els pescadors, clar). Per cert, pels amants del tria i remena no us perdessiu el mercat de Chatuchak els caps de setmana: un laberint de paradetes on si trobes el que vols compra-ho perque no trobaras la paradeta mai mes i que deixa en ridicul Camden amb les seves 14 hectarees de superficie i unes 15.000 paradetes (diuen).

Es pot dir doncs que hi ha tants Bangkok com habitants, nomes esperem que el Kentucky o el MacDonalds i altres franquicies acabin amb aquest contrastos, enacra que amb una mica menys de fum tampoc estaria malament!

I amb la camera de nou a punt vem anar a buscar la clama dels temples d’Ayudhaya: una petita ciutat no gaire lluny de Bangkok plena de temples d’estil Khmer, la cultura desapareguda i caracteristica dels temples de Cambodja. Enmig de la ciutat pots vagarejar per l’interior d’aquests antics complexos on encara ara la gent fa ofrenes als budes de pedra o ciment amb un mocador groc creuat al pit i en alguns encara hi viuen monjos i monges budistes que parlen pel mobil i tenen televisio per cable al seu bungalow, trencant la imatge que tenim de la meditacio permanent i estat d’il.luminacio que potser nomes es troba a certs temples molt concrets fora del radar “farang”. De tota manera tots els tailandesos han de passar almenys tres mesos de la seva vida iniciant-se en la vida monastica i es fa patent allo de: “el habito no hace al monje”. Pero Ayudhaya te quelcom de magic encara i no es estrany que sigui patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Dos dies de visita i amb el visat trepitjant-nos els talons, la nostra ruta en tren ens segueix guiant cap al nord-est en direccio a Vientiane, capital de Laos. Abans, pero Tailandia encara ens portaria noves experiencies i sensacions.

El Rei i la seva camera… Tots dempeus!!:

Fent “templing” a Ayudhaya:

El “Lotus Blau”?