Ni Hao!

Com diem a la nostra ultima entrada les distancies a la Xina son enormes, pero per sort compten amb una xarxa de tren forca extensa. L’unic problema es trobar bitllets! Les guixetes obren la venda de tiquets uns 5 dies abans de la sortida i ofereixen 5 varietats de viatge: llitera tova (compartiment de 4 privat), llitera dura (compartiment de 6 obert), seient tou, seient dur i el que s’aconsegueix si fas com nosaltres i vas a l’estacio al mateix mati un parell d’hores abans de que surti el tren: “standing”, no confondre amb alt “standing”, a la Xina significa de peu, que no tens seient i 7 hores de viatge en aquesta categoria era un panorama bastant negre…

Al final vam tenir sort i gairebe ningu fumava en el vago tancat, l’aire acondicionat no estava massa alt i 3 o 4 hores despres ja teniem seient i no haviem d’estar apretats al mig del passadis. A mes vem poder xerrar amb en Dezhan un noi universitari que volia practicar l’angles i anava a la mateixa destinacio, Tai’an, el peu de la muntanys de Tai Shan un de les 5 muntayes sagrades taoistes de la Xina. En Dezhan va resultar molt agradable i molt util. A mes a mes de fer-nos el viatge mes distret, ens va aconseguir un hotel a preu xines amb descompte (mentre nosaltres ens amagavem a fora) i el vem convidar a sopar en un restaurant que va triar amb molt d’encert. Despres de sopar ens va deixar en un cibercafe preocupat per nosaltres advertint-nos que a la Xina hi ha molta gent: la majoria bons, pero alguns dolents.

L’endema al mati vam omplir les bosses amb aigua i provisions i ens vam dirigir al peu de la muntanya, vam comprar tiquets de bus que ens deixaria a mig cami (la Laura continua amortitzant el carnet d’estudiant d’Elisava) i vam pagar l’acces a la muntanya, o us pensaveu que era gratuita? Al cap d’una estona ja estavem pujant escales. Les muntanyes sagrades es caracteritzen perque totes tenen l’acces “facilitat” per escales. Tai Shan es la imatge que tothom te de les muntanyes de la Xina: immensos blocs de pedra, boira, rius, pins que creixen en ziga zaga i temples, templets i aixoplucs durant tot el cami. Pero nosaltres a aquesta imatge mental a partir d’ara hi hem afegit multituds de turistes xinesos i botiguetes de “souvenirs” alla on abans hi havien les estances dels monjos. Tot plegat no li treu atractiu visual al lloc, pero s’ha emportat escales avall qualsevol espiritualitat, magia, energia o digueu-li com volgueu. La Xina d’avui en dia sembla l’Espanya de “Cuentame” (la serie de TV1), pels turistes lo important es arribar, pujar com sigui, fer-se una foto, comprar una figureta i avall que fa baixada.

El descens va anar millor que l’ascens i l’endema tindriem unes altres 7 hores de tren, pero aquesta vegada els nostres bitllets eren de llitera dura, encara que dura no es refereix a la consistencia del matalas i es molt comode. Vam arribar a Nanjing i per sorpresa nostra el primer hotel que vam trobar ens van acceptar i, a sobre vem poder regatejar el preu amb el llenguatge universal de la calculadora. A aquestes alcades ja ens haviem apres els caracters xinesos que volen dir hotel!

A Nanjing hi ha forca coses a veure de la cultura mil.lenaria xinesa de que tant presumeixen aqui, encara que passen per alt que poques decades amb Mao al poder van acabar amb gairebe tota. El mes interessant van ser els jardins del museu historic de Taiping i el temple de Ji Ming, de monges budistes encara en actiu. Els jardins son tot el que s’espera del Feng Shui i el refinament xines: llacs, fonts, roques, flors de lotus, fruiters, passadissos, ponts i portes circulars que ens van distreure de l’hora i ens van tancar el museu. El temple de Ji Ming esta enganxat a les muralles de la ciutat i compte amb una pagoda com encara no n’haviem vist cap, pero tampoc podia faltar la botiga d’objectes d’artesania (aqui eren de molt bona qualitat, pero). Ens vam quedar asseguts una estona escoltant els resos de la tarda de les monges rapades.

I despres del temple ens haviem d’afanyar a trobar un taxi que ens portes a veure una opera xinesa, pero a Nanjing que no vam tenir cap problema amb els hotels, els taxis no ens acceptaven i despres de mitja hora ja era massa tard i vam anar a sopar. Aixi doncs vam anar a sopar al “nostre restaurant” de la ciutat. No en vam provar d’altre a Nanjing perque es menjava molt be i ens feiem un tip de riure amb les cambreres escollint plats del menu escrit en xines i l’ajuda d’un llibre de frases. La decepssio de Nanjing? Que et venguin unes entrades a 7 euros cada una per veure una tomba de la dinastia Ming que estava… Tancada per obres! Algu sap com es diu “vull que em tornin els cales en xines?”

EL RACÓ DE LA CRISTINA
La muntanya de Taishan va ser realment un dels millor moments de tot el viatge. El “poble” de Tai’an (i ho poso entre cometes perquè crec que tenia algun que altre milió d’habitants) des del qual es parteix és un bolet amb tot d’edificis sense cap encant. Fou memorable la visita a l’oficina d’informació al costat de l’estació del tren. Al vespre, cap a les 10 del vespre, vam voler anar preguntar com es pujava i com estaven els allotjaments al cim, ja que semblava que val molt la pena quedar-s’hi a dormir per veure la sortida del sol. La veritat és que l’única informació que vam aconseguir era que hi havia UN hotel (perquè no vam aconseguir saber si n’hi havia algun altre) i com s’hi pujava; fora d’això, trens, busos o el que fos, sembla que no vagi amb ells. Vam haver-hi de tornar al cap de 10 minuts, i una de les noies ja estava dormint sobre el taulell (a quina hora al matí havia començat a treballar?).

Por sort la muntanya, potser perquè és -o alguna vegada fou- sagrada s’ha conservat amb els seus boscos, cosa que no es veu gaire sovint. La veritat és que jo no havia entès gaire bé que hauríem de pujar no-sé-quants metres de desnivell, tots d’escales. Segurament estic exagerant. Al contrari d’aquest parell que han anat fent trekkings durant aquest viatge i no han parat de caminar, la veritat és que vaig patir una mica. A l’Eloi, que pujava saltant, alguns xinesos se’l miraven amb admiració dient-li que estava fort…. i jo, mentre, esbufegant… En qualsevol cas, durant l’ascens les vistes eren fantàstiques.

La muntanya de Nanjing, sobretot la part del recinte al voltant de les tombes Ming, s’acosta moltíssim a la idea de la Xina tradicional. Sobretot la tranquil·litat que es respirava al voltant d’un petit llac, on homes i dones de més de 40 anys, estaven plàcidament parlant i jugant a algun joc tradicional, participant de la calma del lloc. N’hi havia algun que fins i tot hi pescava. Prop hi havia també una de les cases més boniques i més ben cuidades (la que en les fotos estan batejades com a “jardins com el Tao mana”). Part de la casa l’estaven restaurant uns treballadors que, com passa molt sovint a la Xina –ja sigui una tenda, ja sigui un gratacels– viuen i dormen al mateix lloc on treballen. A la mateixa muntanya també hi ha tombes de fundadors del comunisme. Però, entre que l’entrada era cara i que no semblava gaire interessant, vam tirar per la banda del més “antic”.

Vull fer un incís sobre el tema del xinès i dels diccionaris, que més d’un cop ens van treure d’un aparent camí sense sortida, però que a vegades van resultar del tot inútils. Per assegurar-nos el tret, teníem un diccionari amb poques paraules, un altre de frases fetes i l’omnipresent Lonely Planet, que sempre té un apartat de l’idioma. De fet, en el cas del xinès, a vegades els manegàvem tots tres a la vegada i sovint ni així ens fèiem entendre. Tampoc espereu que la gestualitat fos la mateixa que la nostra –apart que sembla universal refregar dos punys per explicar “fregar la roba”–. A més, sovint, encara que el caràcter xinès estigués transcrit i intentéssim llegir-lo, com que la llengua xinesa deu en gran part el significat de les seves paraules al to que utilitzes (penseu gairebé en termes de partitura musical), no ens tocava més remei que mostrar-los directament el llibre per fer-los llegir el que volíem dir, escrit en xinès. Tot i així, l’Eloi que s’està revelant com el més dotat en els idomes de la família O.-E., sovint encertava el to correcte o anava provant fins que l’entenien!

Sopar de germanor Catalunya-Xina:

Muntanya de Tai’an, pujant escales cap a l’infinit.

“Tonto quien lo lea”, aquests de la dinastia Tang eren uns catxondos…

El pont de la immortalitat. Si el creues et fas immortal, no us lliurareu de nosaltres mai mes.

Ofrenes d’amor etern, diners i diners. Aixo es la Xina i el Yuan es el Yuan!

Ara si, uns jardins com el Tao mana!

Un general enfadat.

Tranquils, no hi ha perill, hi ha poc transit i la velocitat punta es de 1/4 de nus per minut.

Pagodes i monges calves al temple de Ji Ming.

Figura humana sobre fons groc.

Aixo es un caldo de pollastre i no el de l’Avecrem!

Toc toc!