Apa khabar!

Taman Negara significa literalment Parc Nacional, pero per als malais i per al Mon sencer es una joia de la natura. 4.343 Km2 i 130 milions d’anys d’una jungla que ha sobreviscut a periodes glacials i a la pressio de l’home. Es el primer parc natural de Malasia, el mes famos i tambe el mes visitat.

Nosaltres hi vem arribar des de Kota Bharu en l’anomenat tren de la jungla que el ressegueix de nord a sud i en companyia d’en Yo, n’Ananda i el seu fill de 5 anys en Lanka (una familia de la illa de Reunio -que pertanya Franca tot i estar a prop de Madagascar-) amb qui hem passat uns dies. Vem remuntar el riu Tembling amb barca per arribar a les portes del parc, pero per desgracia nostra vem arribar-hi en ple pont de quatre dies de festa nacional. Aixi doncs els dos primers dies vem fer passejades curtes pel parc per constatar que amb tant de xivarri es dificil observar animals salvatges en llibertat. Per sort nostra els Malais no son precisament uns fanatics del trekking (ni els turistes d’hamburguesa tampoc!), pero se’ls enten perque amb aquesta calor la humitat relativa -no sabem perque en diuen relativa perque es absoluta!- no hi treki que treki i nomes cal allunyar-se uns 3km, que aqui vol dir aproximadament 90 minuts de cami, per retrobar-te en solitud amb la natura. Com que encara ens dura la febre caminadora i la passio per observar fauna des de NZ, vem anar a passar la nit en un Bumbun (hide o amagatall). 11 km i 5 hores suant la gota grossa i ja estaverm en posicio de veure qualsevol animal que s’acostes a beure aigua. De cami sentiem fugir bestioles de tamany considerable, vem veure petjades d’elefanti alguna de felins. Aixo ens va fer agafar esperances de veure algun elefant i, amb molta sort, l’esquiu i escas tigre de Malasia! No sabem si va ser el xivarri de 3 dies plens de tuirstes cridaners o que feiem tanta pudor, pero el ceert es que nomes vem veure micos,cervols i molts ocells. Pero lluny de desanimar-nos vem quedar impressionats amb l’orquestra de crits, cants i altres sons que omlen els capvespres a la jungla. A plena nit no vem sentir res perque la primera tormenta en molts dies feia impossible fins i tot parlar entre nosaltres.

Estavem lluny de qualsevol altre esser huma, pero el que ens preocupava mes era que aqui pluja significa LEECHES (sangoneres). Aixi doncs l’endema despres d’intentar alguna bestiola matinera sense exit, vem emprendre el cami de tornada per una altra ruta que ens havien dit que era mes dura… Per una vegada era veritat: 11km d’un pujar i baixar continu per pendents dretes i relliscoses de fang desenganxant-nos les sangoneres de les botes i pantalons continuament, que ens van temptar de fer autostop a la vora del riu perque ens arreplegues qualsevol deles barques que passaven.

Les sangoneres no son perilloses ni porten infeccions ni fan mal quan et mosseguen, pero si no pares compte de seguida et trobes sagnant cames i peus avall per les seves mossegades que despres fan molta picor! Sempre n’hi ha,pero en epoques seques pot ser que ni les vegis… En repos estan sota les fulles del terra que s’aixequen i s’estiren com periscopis de plastilina quan senten les vibracions dela animals al caminar. Si pares, ets el segon o tercer del grup o camines molta poc a poc, se t’enganxen als peus i ascendeixen buscant un forat als mitjons, botes, pantalons… I comenca el festi de sang que les fa augmentar de tamany considerablement!

Per evitar-les la gent fa moltes coses: Uns van amb sandalies per veure-les millor i se les van arrencant dels peus, altres es ruixen amb repel.lent cames i peus i, altres, porten unes botes altes i els pantalons per sota dels mitjons gruixuts. Al final, pero, se t’enganxen igualment i les has de fer saltar estirant-les, amb sal, repel.lent o un encenedor. Nosaltres vem optarper les botes i mitjons gruixuts: l’Eloi amb les seves i la Laura unes de llogades perque les seves ara protegeixen els peus d’algun/a hoste de Kota Bharu que es va prendre la llibertat d’emportar-se-les gratuitament (o sigui, robades). A mes, anar amb botes es recomanable perque es camina millor i per evitar mossegades d’altres bestioles comlesdela foto de mes avall…

Ja sense turistes i practicament en solitari pel parc, vem aprofitar per passejar-nos per la Titian Kanopi, unes passarel.les a 40 metres del terra penjades dels Tualang, els arbres mes alts de la jungla Malaia, just despres de passar per un poblat abandonat dels nomades de Taman Negara: els Batek. Es poden visitar els seus poblats pel modic preu de 40 RM i t’ensenyen a bufar la cerbatana i a fer foc, pero d’estil de vida autentic: vestimenta, utensilis… En queda mes aviat poc i el plastic i la coca-cola van reemplacant el vimet i l’aigua de la pluja.

Aaaah… Taman Negara! Papallones que semblen flors, flors que semblen insectes, insectes que semblen fulles i fulles que semblen papallones… Esperem que no cedeixi a la pressio turistica o a al febre del cultiu d’oli de palma que tantes selves s’emporta a Malasia. Per part nostra hem seguit la dita: “No prenguis res, excepte fotografies, no deixisi res excepte petjades”

Entrada al parc:

Nius penjants:

Travessant el riu abans de la pluja:

Un pam i mig de centpeus:

El hide i el punt de vista:

Capitan LEECHE!!

La Leeche:

Un tros de pla!!! Aprofita!!

“Tu veus res Eloi?”
“Res de res!”

Doncs no passa nigu…

Amb sandalies per la jungla? Hazlo tu! (un pam d’escorpi!)

El que veus dels Batek si no pagues:

Up on a tree!

Si no us sembla prou exotic perque ja n’heu vist a casa vostra es perque no heu vist el tamany que tenen!